HISTÒRIES DE PART

PVDC: PART VAGINAL NATURAL DESPRÉS DE CESÀREA ANTERIOR AL PIUS DE VALLS, NAIXEMENT DE NEKANE:

20 de juny del 2012

Ja compleixo 41 setmanes i un dia, estic pesadíssima, a més tothom em pregunta, “què no surt?” i això fa que s’allargui més l’espera, però és el que toca.

El meu primer fill va ser completament diferent, a la setmana 32 vaig tenir pèrdues i em van haver d’ingressar fent repòs absolut, cada dia anava tenint petites pèrdues fins que un dia van veure que provenia de la placenta, amb la qual cosa em van haver de fer una cesària d’urgència. Era la setmana 34 , va ser molt ràpid, em comencen a entubar, entro a quiròfan, anestesistes, m’obren la panxa i treuen al Marc, ni tan sols me’l van deixar agafar, només acaronar-lo un miqueta, al néixer prematur, se’l van haver d’endur cap a la incubadora.

Bé, anem al tema, aquest 20 de juny, em disposo al portar al Marc a l’escola, sentia un dolor estrany, anava i venia, però, com que amb al Marc no vaig patir cap mena de dolor, no sé si era normal o què, vaig deixar passar el dia. Al migdia, ja el dolors eren més freqüents, truco al meu marit i de seguida cap a l’hospital. Eren les tres, la llevadora em va explorar i estava dilatada d’ 1, en tot moment  em deia que tot aniria molt bé que la nena estava molt ben encaixada.

Bé, primer em van monitoritzar i a l’acabar vaig passar a l’altra sala de dilatació, en aquella anava passant les contraccions fent servir les pilotes, les lianes, caminava, cada cop que venien i marxaven. Quan ja estava dilatada de 5 la llevadora em va oferir la banyera amb aigua calenteta per alleugerir els dolors de les contraccions, la veritat és que em calmava molt, cada cop que em venia un dolor, el meu marit amb l’ajuda d’un got, m’anava posant aigua calenta per la panxa.

Al cap d’una horeta o així, vaig decidir sortir de l’aigua, els dolors anaven en augment i la mobilitat cada cop era més difícil, vaig tornar amb les pilotes i les lianes per alleujar els dolors, cap a les 21:00 ja estava dilatada de 8. Va ser una dilatació relativament ràpida per ser el meu primer part, ja que el primer va ser cesària. Els dolors ja eren bastant intensos, aclamava a crits que em donessin alguna cosa per alleugerir els dolors, la llevadora em deia que no valia la pena, ja li tocava el cap!!!! La Nekane ja s´apropava!!

Doncs sí, ja era l’hora, bé es va retardar una miqueta, estava tan ben encaixada que va retardar l’expulsió, ara sí, ja era l’hora de començar a empènyer de veritat, amb aquells dolors insuportables no sabia ni com empènyer…, he de dir que sense l’ajuda de la llevadora no sé si hagués aguantat, cada cop que venia una contracció havia d’inspirar i fer moooooooooolta força, com quan vas de ventre. Anaven i marxaven, em van posar un mirall davant per veure com es deixava entreveure el caparró, suposo que això em va donar les últimes forces que necessitava per que finalment sortís el cap del tot i la petita Nekane arribés al món.

Aquell moment va ser màgic, al costat del meu marit, jo mateixa treient-me a la Nekane i acostant-me-la al pit!!!! Inoblidable, en aquell precís moment tots els mals que vaig passar, se’m van oblidar del tot. La meva petita ja era aquí.

Bé, doncs ja he explicat la meva, per mi, fabulosa, experiència de part. S’ha de dir, que no em van fer cap tall, ni cap punt, ni per dins ni per fora, o sigui que fantàstic!!!

                                                              **********
            TECLA, UN ANGEL D´AMOR

Aquest és un missatge per totes aquelles mares ,que no estiguin convençudes de tenir el seu fill amb un part natural.

Des del moment que vaig saber que estava embaraçada, ja ho sabia i també sabia que el dolor no em podria vèncer. Estava tant conevençuda de que volia viure a fons l’experiència de part, que no podia ser d’una altre manera, havia de ser un part natural.Molta gent em deia que no aguantaria, que era un dolor tant intèns que la major part de gent demanava a crits l’anestèsia o el que fos per tal de que li treguessin el mal.

L’embaraç va ser molt disfrutat, i a cada ecografia s’anava confirmant el que jo pensava, volia sentir com naixia  la meva filla amb tots els sentits. Amb tota la força, i amb totes les conseqüències.
 Les setmanes anaven passant i la Tecla no volia sortir, estava enorme, amb una panxa que no em deixava moure, tot i que vaig fer esport fins l’ultim moment, em costava molt bellugar, i la ultima setmana ja no podia fer res, ni em veia els peus ni podia rentar els plats per què aquell panxot tocava amb tot.

Les corretges deien que encara no tocava, i clar cada cop més impacient per veure la cara a la petita Tecla, fins que va arribar la nit màgica del dia 6 dÀbril, un dolor molt intens em va despertar a les 5h del matí, i ho vaig saber, la Tecla ja volia sortir, tenia ganes de venir a casa. El primer que vaig fer és pensar que ja li podia donar permís, que ja estavem tots a punt, el pare jo i ella, podia venir quant volgués.
Li anava parlant i això feia que cada cop que venien les contraccions les deixés passar com un corrent elèctric que em portava cada cop la meva filla més a prop meu. Va passar tot el dia 7 d’Abril i cada cop les contraccions eren més seguides, estavem a punt i jo no parava de repetir acariciant-me la panxa “ ja pots venir Tecla, estic a punt, ja t’espero,pots surtir quant vulguis el papa i la mama estan a punt”.
Les contraccions s’anaven succeint cada mitja hora i ho vaig apuntar en una llibreta, en aquell dia, vaig fer tot el que no havia fet en 15 dies, fregar planxar, fer menjar i posar-lo en carmanyoles, endreçar tota l’habitació de la Tecla, en fi és el que alguns anomenen fer el niu.
En arribar el pare de la feina, vam anar a l’hospital i la llevadora ens va dir que faltava una mica i vam tornar a casa tot passejant, en arribar a casa  vaig fer el sopar i havent sopat les contraccions eren molt fortes i juntes, em vaig posar una bossa d’aigua calenta a la zona lumbar , m´ho havia recomanat la llevadora, i desseguida vaig trencar aigües, vaig tornar a l’hospital passejant , i ja van veure que si que ja venia i amb quina fúria, el dolor m’envestia fort i jo només pensava en el mateix, deirar-lo passar i esperar que la Tecla sortís. 
Empenyia tant fort que m’havia d’aturar. La llevadora em va proposar la banyera, i va ser molt calmant el pare em tirava aigua al damunt, i després un cop l’aigua es va refredar, fora em vaig agafar fort a les lianes del sostre, sort de tu pare, que m’ananves fent massatges i entre els dos deixavem passar el dolor, que amb la música, ara enlloc d’envestides em semblava la fúria del mar quant et mou del lloc quan venen les onades. L'ambient es va convertir en alguna cosa màgica ja no sentia dolor, era una corrent. Una corrent que em portava la meva filla, tant esperada...

Per últim vaig pujar a la camilla i a la gatzoneta vaig empènyer cada cop que la Tecla m’ho demananva, semblava que em trencaria i s’en feia difícil no apretar quan no tocava, la llevadora m’anava ajudant i a poc a poc anava veint-se el caparró, em va dir ”és com vosaltres, rosseta” em van oferir un mirall, pero volia apretar més que mirar,  hi vaig posar la mà i li vaig tocar el seu capet, ooooooo!!! Ja era aquí!!!!! i l’últim esforç i ja estava, desseguida en 3 hores i mitja va sortir, amb una fúria que va ser com si s’hagués acabat el món. Era el dia 8 dÀbril. 

Les 3 hores més intenses de la meva vida, però un part disfrutat, viscut minut a minut gràcies a la llevadora i tot el personal que hi havia aquella nit a l’hospital.

Quant vaig tenir la Tecla damunt de la panxa ja vaig saber que alguna cosa no anava bé, el dia següent ho vam saber tenia Síndrome Edwars, però sorprenenment va néixer, contra pornòstic, volia viure i jo li enviava tota l’energia per que lluités.

La meva filleta! tots deien que es moririra desseguida, i jo sabia que era veritat, però en el subconscient i com a mare tenia una esperança de que si havia volgut neixer, era per que volia viure. Estava disposdada a tirar endavant. Encara que fos per poc temps.

No podia menjar per la boca, però la vaig alletar amb la meva llet i un extractor de llet que va ser el nostre motor durant 3 mesos. Primer per sonda i després  la vaig ensenyar a mamar i a menjar amb la boca i a través de bibieró pero amb la meva llet. La fisura palatina que tenia no em faria enrrere! Res no m'hi faria, estava disposada a viure amb ella el temps que lla estés aquí i viure intensament.

Cada dia feiem massatges, reflexologia podal, reiky i tot allò que em va venir al cap per que tingués mentre estés amb nosaltres una vida rica,  i confortable.

Als 3 mesos i dues setmanes ens va deixar a casa, amb un sospir, vaig intentar reanimar-la però no vag poder, el boca a boca no va  funcionar, i ho vaig saber. Havia viscut tot el que volia, havia vist tot el que volia veure ens havia conegut, contents, tristos, dormint, menjant, a la banyera,etc.. i en totes les situcaions qúotidianes de familia. I va decidir que ja podia marxar.
 I així ho va fer.

Els 3 mesos han estat intensos i esgotadors. Però ha valgut la pena, sempre la tindrem en nosaltres.

Moltes gràcies a tots per un part perfecte!


Una abraçada molt gran i esperem veureus aviat!

Creu i Edgar

                                   *********                                                     
MARE DEL NIL, UN PRIMER FILL:

Ja el tenim aquí, tot ha anat molt bé, hem estat envoltats de bons professionals i hem viscut sensacions que mai oblidarem, com banyar.me en aigua calenta per reduir el dolor, evitar 
l´episiotomia i poder tenir una recuperació més ràpida, i sobretot tenir el nostre fill sobre nostre només néixer. Només queda dir, gràcies! 

                                                              ***********
PART NATURAL:

Laia, nuestra tercera hija, llegó al mundo felizmente el 27 de agosto en el hospital Pius de Valls. La recibieron las manos de la comadrona, el regazo de su madre y el amor de su padre. Creo que en la aventura de su nacimiento se sintió amada, acompañada y respetada, al igual que sus padres.
La decisión sobre el lugar y el modo de su nacimiento se gestó mucho antes. Laia es la tercera de nuestras hijas y con los partos anteriores y la formación de mano de buenos libros y algunas páginas web habíamos llegado a la conclusión de que queríamos un parto respetado y natural.
Nos pusimos en contacto con el Pius y al tener mútua no hubo ningún problema.
La noche anterior al parto, cuando las contracciones ya parecían indicar que Laia estaba decidida a nacer, nos pusimos en marcha hacia el hospital. Allí nos instalaron en la sala de dilatación, una habitación en la que gozamos de intimidad y tranquilidad. La comadrona fue viniendo regularmente.
Mi marido pudo acompañarme y me sentí querida y sostenida de un modo especial, como me había sentido en el parto anterior. Me abrazó, me cantó, me habló, me hizo reír, acarició y habló a Laia, que estaba en camino.
Llegamos al hospital a las 4.00 h de la madrugada. A las 8.00 h las contracciones eran bastante regulares y fuertes. A las 10.00 h pasaron a ser realmente fuertes y a las 11.00 empecé a tener ganas de empujar, pero todavía no había dilatado del todo y nos fuimos a la ducha, donde con agua caliente me alivié un poco. A las 11.30 h pasamos a la sala de partos, donde me esperaba una camilla magnífica que me permitió estar sentada, controlar mi fuerza y ver lo que sucedía. Tras unos pocos empujones llegó Laia, el milagro de la vida.
 La pude sostener al salir y la puse junto a mi pecho, compartiendo emoción, satisfacción, gratitud y amor. Así empezó otra aventura, la de la crianza y la revolución de las madres, la revolución de las "pequeñas" cosas.

I EL PARE DIU:
Me hizo muy feliz el nacimiento de Laia, y estoy muy contento por la forma en que tuvo lugar. El hecho de que el parto fuera a finales del verano, hizo que toda la fase final del embarazo la pudiéramos compartir mucho Ana y yo, y que tuviéramos tiempo para hablar, pasear, compar tir, leer y comentar, y decidir con la paz necesaria.  Todo ello hizo que pudiera implicarme y participar en esta etapa y  prepararme psicológica y emocionalmente junto con mi mujer.

El parto fue momento muy intenso y emocionante. Yo tenía claro que la mamá y el bebé eran las protagonistas, pero lo viví muy consciente de que como marido y como padre tenía mi papel. Intenté que mi actitud fuera de servicio y disponibilidad, e intenté estar sintonía, atento para adivinar y anticipar las necesidades de Ana. Todo ello hizo que me sintiera muy próximo .

El parto de Laia fue natural y salió muy bien. Además lo pudimos vivir plenamente.
El papel de la comadrona fue fundamental, tanto por el cariño con que nos acompañó, como por la confianza y seguridad que nos transmitió y como con el respeto absoluto en todo el proceso.Además de que el ginecólogo respetó nuestro deseo y acudió después a felicitarnos.

Es un privilegio y una gozada el poder vivir de esta manera el momento de la venida al mundo de una hija. Y poderlo vivir como pareja, consciente y activamente






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada