HISTÒRIES DE PART

 

Durant l'embaràs vaig estar informant-me sobre el part i el seu procés. Va ser aleshores quan vaig entendre que és un procés fisiològic i que estem preparades per parir amb el mínim d’invervenció, (sempre que no hi hagui complicacions).

Anava bastant oberta a totes les opcions, natural, epidural. Però fos com fos però, per mi era crucial un acompanyament respectuós i poc intervencionista en un ambient tranquil i proper. També volia poder gaudir en la mesura que fos possible de llibertat de moviment i probar opcions no farmacològiques per alleugerir el dolor, com per exemple, la banyera.

Després de les Portes Obertes online i informar-nos sobre la filosofia i els protocols de l'hospital (epidural, inducció, cesària, bossa trencada, natural, etc) la meva parella i jo vam triar el Pius.

Divendres 1 d'octubre, 40 setmanes.

Data possible de part. Corretges perfectes. En baixar a consulta, la gine em pregunta si vull que fem tacte per mirar com estic. Accepto. Coll molt enrere encara. No fa pinta que l'Emili vulgui néixer. Em diu que a la següent visita, a les 41 setmanes, la paraula inducció sortirà a la conversa. "T'ho dic ara perquè no et vingui de nou el mateix dia. Però tranquil·la, que encara tens molts dies. Intenta mantenir-te activa, surt molt a caminar."

Divendres 8 d'octubre, 41 setmanes.

Nervis, impaciència. Whatsapps que pregunten si ha nascut l'Emili. Em fa mandra sortir pel poble perquè la gent pregunta. A més avui tenim corretges i visita, i només penso amb la paraula inducció.

Corretges, el monitor surt irregular. En un moment l'Emili està taquicàrdic. A la consulta el gine em diu "Clàudia, el monitor no és molt boyante i vas passada de comptes. Dilluns t'induïm".

Dilluns estaré de 41+3. Els bebès poden néixer entre la setmana 38 i la 42. Sé que a l'Hospital de Valls són del parer d’induïr el més tard possible sempre que no hi hagui un risc per el bebé o la mare. Pregunto si podem esperar més dies i quin risc hi ha per l'Emili o per mi. "Segurament no és res, però com que no ho podem saber del cert el millor és induir".

A més a més volen assegurar-se bé i em citen a la mateixa tarda per corretges. "Si torna a sortir igual t'induirem el part avui mateix. Si surten bé, diumenge farem unes altres. Dilluns, però, t'induïm el part sí o sí tot i que les dues corretges surtin bé. No podem esperar més enllà de dilluns. Amb aquest antecedent, jo no me la jugaria".

Tinc molta por. No entenc res. Em sento molt perduda.

Li demano que em faci un tacte i que si el coll és favorable fer una Hamilton per provar de provocar el part. Res, el coll segueix igual. Tinc un nus al pit. Sortim de la consulta. Ploro molt. No acabo de saber si l'Emili està bé (algo dins meu però, em diu que sí). No entenc per què el monitor ha sortit malament. No vull una inducció. M’agradaria que l’Emili neixi quan ell vulgui.

Anem a casa, preparem les bosses de l'hospital, dinem i tornem a marxar. No avisem a ningú, Només als meus pares.A la tarda el monitor surt perfecte. El nen està perfecte. Respiro. Quin descans. La inducció, però, és dilluns si o sí. Haig d'acceptar-ho. I ho faig amb el cor encongit. La llevadora R, em tranquil·litza. També em diu que intenti relaxar la ment, ja que ment i cos van de la mà. Parlem de la inducció, de les possibles opcions i resolc molts dubtes. R em transmet calma, tendresa.

Marxem a casa estant jo més tranquil·la.

Diumenge 10 d'octubre, 41+2 setmanes

2:30h de la matinada m'aixeco per anar al lavabo. Començo a treure aigua. És la bossa o pipí? M'espero una estona a despertar al Miquel. No para. El desperto. Sabem que el protocol del Pius amb bossa trencada sense treball de part és esperar un màxim de 24h per provocar-lo (una de les raons pel qual vam escollir anar allà, ja que el nostre hospital de refèrencia només s’espera 6h).

“Que fem Miquel? Anem ja a l’hospital?” Podríem esperar a casa fins les 12h de trencar bossa. Però amb els antecedents del monitor decidim anar.hi ja.

3:30h arribem a l'hospital i comproven que efectivament he trencat bossa. El monitor surt perfecte. La llevadora E em fa un tacte, el coll segueix enrere. M'informa que tinc 12h. Passades aquestes haig d'ingressar per poder posar antibiòtic (m'hi puc negar firmant un paper). Ens donen opció d'anar a casa o bé quedar-nos a l'hospital. Són les 5:30h. Decidim tornar casa. Em fan PCR ara, així per l'ingrés a les 15h queda fet.

Arribem a casa. Són les 7:00h. Dormim fins la 13h, dinem un plat de macarrons i ara si marxem sabent que no tornarem a casa fins d’aquí uns dies.

15:00h, ja al Pius. Corretges i via amb antibiòtic. El llevador, R, em diu que tinc alguna contracció, però que no em farà tacte, ja que fa poques hores de l'últim. "A veure si et poses de part durant la nit, esperem que sí". Demà Dilluns a les 7:00h del matí miraran com estic. Si el coll segueix inmadur (i ja passades 24h de bossa trencada) començarà la inducció amb prostaglandines o oxitocina. Si el coll està esborrat i hi ha signes del que part ha de començar, mirarem opcions. Ens pugen a planta. Sopem. Em poso a mirar una sèrie. Estic inquieta però serena. 

He acceptat que m'han d'induir.

Dilluns 11 d'octubre, 41+3 setmanes

2:30h el Miquel dorm. A mi em costa. Acabo l'últim capítol de la sèrie. Noto dolors de regla.
Fa aprox 24 hores que he trencat bossa. Al cap d'una estona el dolor de regla puja d'intensitat. Són contraccions. No puc evitar somriure: Crec que m'estic posant de part, i sola!

Desperto al Miquel. Comencem a contar les contraccions amb l'aplicació. Crido a la infermera, només per informar que tinc contraccions. Ens diu que anem fent, que en principi a les 6 pujarà el llevador, però si necessitem alguna cosa o el dolor és molt fort li diguem.

Porto bé les contraccions. Estic estirada al llit de costat amb posició fetal, el Miquel m'abraça. Estem en posició "cullereta" i em va donant fregues a l'esquena. Però al cap d'una estona comencen a ser més seguides i intenses, i necessito anar canviat de posició: del llit, al sofà, contra la paret. De sobte tinc moltes ganes d'anar al lavabo, i em quedo allà durant moltes contraccions, asseguda a tassa del vàter.

El dolor comença a ser molt fort. Tinc moltes ganes de vomitar cada cop que ve una contracció . Vomito. També començo a aïllar-me i no parlar-li tant al Miquel durant la contracció. Trec el tap mucós.

El Miquel crida a la infermera, que en veure'm crida al llevador. Són les 5:00h. El R puja i em fa un tacte. Em diu que tinc el coll esborrat i que he començat a dilatar "D'aquí una horeta et baixem a sala de parts. Tu ves fent com ara però si necessites alguna cosa em crideu".

Cada cop són més fortes les contraccions. Vaig fent i movent-me per l'habitació. Estem els dos sols. El Miquel em fa fregues amb l'oli d'ametlles.

A les 7:00h venen els celadors. Baixem a sala de parts. Haig d'anar parant pel passadís a cada contracció. Quan arribem ens rep el R, està tot preparat: pilota, llum tènue. Es respira molta tranquil·litat. A més estem sols, som l'únic part. El Miquel posa en marxa la màquina dels olis essencials i la música. El R em pregunta com estic, li dic que vaig fent. “Molt bé. Doncs segueix així. Estaré a fora per si necessiteu qualsevol cosa.” Torno a tenir ganes de vomitar amb cada contracció que em ve. Vaig al lavabo i vomito. 

Em quedo de genolls a terra amb la pilota molta estona. El temps passa de pressa i alhora molt lent. El Miquel em fa fregues i em va oferint aigua. Sento arribar la llevadora. Deuen ser les 8h del matí, canvi de torn. La M entra a saludar, jo agafada a la pilota la saludo. Les contraccions són fortes, i torno a vomitar cada cop que em ve una contracció. Verbalitzo que no puc parar de vomitar. La M em diu: Això és que la teva oxitocina està fluint molt bé.

En un moment entra la J i es presenta, ens acompanyarà juntament amb la M. Les dues em transmeten calma, serenitat. Estan presents però alhora agafen distància i ens deixen intimitat.

Les contraccions comencen a ser molt intenses. Ja no parlo i necessito "cantar" cada contracció. Crido bastant. Entro en un estat on no hi havia estat mai. La M em diu que hauríem de posar el monitor a l'Emili. La M va entrant, discreta, a mirar el monitor. "L'Emili està perfecte i tu ho estàs fent molt bé." Em fa un tacte. "Vas molt bé, Clàudia".

Començo a sentir molt dolor. Necessito estar amb els ulls tancats. El Miquel em segueix fent fregues. Pregunto a la M si puc posar-me a la banyera. Em diu que millor d'aquí una estona, que de vegades l'aigua para el part. Aguanto. Penso que d'aquí poc estaré amb aigua calenta i que m'anirà bé. Segueixo amb els massatges i cantant cada contracció. Penso i em connecto amb l'Emili, intento no focalitzar-me amb el dolor. De fons sona Bon Iver.

La M comença a omplir la banyera. Tinc contraccions molt fortes. Entro a la banyera. Ens deixen sols. L’aigua em relaxa al moment, però les contraccions segueixen sent molt fortes. Intento anar fent. El temps no passa i alhora passa ràpid. Recordo la banyera com si fossin 10 minuts, però en realitat hi estic més d'1h dins l'aigua. El Miquel m'agafa la mà i em va tirant aigua a l’esquena. Tinc els ulls tancats. M'adormo entre contracció i contracció. Arriba un punt però que ja res m’ajuda. Quin dolor, no passarà mai.

Tinc por. Crec que em moro. Em moriré. Crido a la mama, vull la mama. El Miquel m'acaricia el cap. Entren La M i la J m'acompanyen en el plor i el dolor. Obro els ulls i veig que la J m’agafa la mà. Em tranquil·litzo i ens tornen a deixar sols. La calma dura poc. Cada contracció és més i més dolorosa.

Crido. Al mal s'hi suma el cansament. Li dic al Miquel que no puc més. Que vull l'epidural, que estic molt cansada. El Miquel va a parlar amb la M. En aquell moment no ho sento, però la M li diu al Miquel que estic de 8/9cm, i que el cap està alt i deflexionat. El Miquel entra i em diu "Vas molt bé Clàudia. Vols seguir una estona més?" Ho intento. Canvio de posició a la banyera, em mullo la cara. La J m'agafa la mà a cada contracció i m’anima a seguir. M'ofereixen aigua per beure.

Són les 10:30h. Cada cop entra més sol per la finestra. El dolor se'm fa molt insuportable. I estic molt i molt cansada. Torno a demanar l'epidural. La M entra. Em diu "Ja quasi ho tens Clàudia, en breu comença l'expulsiu". Jo li dic que estic molt cansada, que necessito estar més serena per l'expulsiu. Que no notar tan el dolor em pot ajudar a estar mes enèrgica... Segur Claudia? I dic: Sí. Surto de la banyera. Criden a l'anestesista, firmo els papers de l'epidural.

L'anestesista arriba de pressa. Fan sortir al Miquel de la sala. Tinc por. La J m'agafa la mà i em diu que estarà al meu costat tota l'estona. La punxada no em fa mal, però em costa un món mantenir-me quieta entre contraccions. Però ho faig. 

El Miquel torna a entrar. Quin descans. Segueixen les contraccions. L'epidural fa que el dolor disminueixi, però no desapareix. M'informen que m'han posat poqueta dosi, com ja sabia que feien al Pius. També m’expliquen que com més dosi més adormida, menys mobilitat i més possibilitats de parar el part. També sóc conscient de la importància de poder notar les ganes d´apretar

Passa l'estona, però a la cama esquerra, a l'altura de la ingle, ho noto tot. Li dic a la M. "De vegades passa... Penso que quina putada, però que endavant amb el que hi ha. De sobte noto moltes ganes d'empènyer. Li dic a la M. "Doncs a fes el que necessitis". Noto les contraccions, no tan fortes com abans, però el dolor a la zona de la cama esquerra em fa molt mal. Merda de laguna!

La M i la J estàn allà i em van guiant una mica a cada contracció, sobretot la respiració,. Al monitor l'Emili tot bé. Perdo la noció del temps. Intento descansar entre contraccions. I seguim. Vaig estrenyent fort la mà del Miquel. Entra sol per la finestra i em toca la cara. Quina hora deu ser? No en tinc ni idea i passo de preguntar. Estic molt cansada.

La M em diu que tal com està col·locat em proposa fer un canvi de postura per obrir maluc.

Em diu estar de peu agafada a la liana. Amb tan poca epidural puc notar les cames i estar de peu. Em poso de peu i M. em diu de ficar les puntes dels peus i genolls tocant-se entre si i el cul cap a fora. Cada cop que ve la contracció estiro la liana.

Estic més d´una hora de peu, empenyent. Un cop tornem al llit veiem que estar de peu ha funcionat en aquesta posició, i que l'Emili ha baixat. El Miquel ja li veu el cap. Seguim empènyent. Se'm fa etern. Quantes hores porto?. No paro de dir que estic molt cansada.

Entra i es presenta la L, auxiliar, estarà aquí amb la M i a la J fins al final del part. Al cap d'una estona criden al ginecòleg. Treu el cap un moment, però es queda fora. La M em diu "El gine es quedarà fora de sala. Així no interromp la nostra feina pero està aprop per si hi ha una complicació molt urgent. Però tranquil·la que tal i com va tot sortirà sense problemes l'Emili". Somric. Em posen un mirall, però estic tan concentrada en empènyer que ni miro.

Segueixo empènyent  però em costa. Porto moltes hores, el dolor de la cama esquerra és un pal i sento que no tinc força. Elles m'animen a seguir i a descansar entre contraccions. Les 3 em donen paraules d'ànims. Em fan confiar en el meu cos. M'agafen les mans, i no paren d’animar-me. El Miquel em neteja la suor del front i em dona aigua “Carinyo això ja ho tens”. Segueixo empènyent. Quan quedarà? Se'm fa etern. "No puc més". La M em diu "Posa la mà i toca el cap a l'Emili, el tens aquí ja". Li toco el cap. Xute d'energia. Segueixo empènyent. 

La M em posa unes compreses calentes amb una infusió natural per prevenir esquinçament de perineu. Em diuen que amb dos pujos més sortirà. "Vinga Clàudia, que ho estàs fent molt bé".

13:04h. Contracció. Necessito empènyer molt fort. Noto molta cremor. Crido. Ja surt. Noto sortir el cap i després la resta del seu cos. La M ja el te a les mans i el porta cap a mi. Té un color lilos i el cap abonyegat de passar pel canal del part. Me'l posen al pit i plora. Ploro jo també. El Miquel em diu "És igual que tu, carinyo". 

Deixem bategar el cordó i Miquel el talla. La M m´informa que no m´he esguinçat i tinc el periné intacte. Dues contraccions més i surt la placenta sense oxitocina artificial.

Miro a la J, a la L i a la M i els dono les gràcies, entre llàgrimes per tot. Per acompanyar-me tan bé i per tenir tanta paciència.

Estic feliç. Cansada, però feliç. L'Emili està amb els ulls molt oberts. El Miquel m'abraça. Faig un petó al cap a l'Emili i me'l miro. Fa una olor molt estranya. Em costa descriure-la. Només sé que és una olor que recordaré sempre.

*************

NAIXEMENT DE L’OT, NOVEMBRE 2021

“Hem de preparar totes les opcions de part possible per que, arribat el moment, el nadó escollirà la millor opció per passar de dins a fora, que no sempre coincideix amb la nostra idea de part”

La matinada de divendres dia 19 de novembre, a la setmana 40 +6, van començar contraccions suaus i molt suportables cada 20 minuts acompanyades de descomposició, intentava dormir entre contraccions però era difícil.

Al matí següent ja eren regulars cada 5-7 minuts i de 30 segons de duració. Com que teníem previst fer un part a casa vam avisar les llevadores per que estiguessin informades de com progressava i vaig anar acompanyant les contraccions amb la meva dona, el moviment, respiracions, algun oli essencial, calor, bany....

A les 17h eren cada 5 minuts i duraven 1min, dolor intens però suportable amb pilota, liana, de peu... Al vespre va venir la llevadora a casa, va escoltar a l’Ot per veure que tot estava be i va acompanyar-nos amb les contraccions.

Que impressionant el cos, el posar-me de part, el inici espontani que valoro per damunt de tot com a resposta a la maduresa de l’Ot, al moment que ell i jo estàvem preparats per trobar-nos a l’altre costat de la pell. El ritme de contraccions, la potència... A mi se'm va ajuntar amb vòmits, jo ja soc de vomitar i passat el vòmit em quedava un bon descans. Entre contracció i contracció aprofitava per descansar, vaig notar que algun moment no podia parlar massa clar, suposo que estava al que diuen “mundo parto”. Havia fet molta preparació per acceptar les contraccions i viure-les amb la respiració, moviment i el meu mantra “aquesta ja no la tornaré a viure més”.

A les 3 de la matinada vam mirar si estava dilatada després de més de 12 h de contraccions i res. L’Ot estava molt amunt i vam decidir anar cap al Pius Hospital de Valls, que era la nostra segona opció, per si era necessari fer alguna intervenció.

Al arribar al Pius vam seguir el pla de part natural, mobilitat amb les contraccions que seguien igual de rítmiques i fortes però res de dilatació per que l'Ot no baixava per la pelvis i no estimulava el coll de l'úter. El canvi d’ambient de casa a l’hospital va ser molt respectat. Ja coneixia el lloc i també a la llevadora, així que estava com a casa. A les 11 del matí de diumenge, ja després de més de 24h de contraccions vam decidir provar a trencar la bossa d'aigües a veure si així l'Ot baixava. Va ser un tacte exploratori que no em va fer gens de mal i em va agradar sentir com sortia tota aquella aigua de dins. Les contraccions encara van ser més intenses i tot i seguir en moviment i amb banys, l’Ot seguia molt alt.

Se que tot el treball fet, ni que no servis per dilatar el coll de l’úter, servia per inundar el meu cos i el de l’Ot de substancies preparatòries per fer front a la vida extrauterina , així que intentava no pensar amb la dilatació i si amb els nostres cossos plens d’oxitocina.

A les 14h vaig demanar que em posaven la epidural que em va permetre dormir 1h que va ser un trosset de cel. L’anestesista, molt amable, em va posar una dosis mínima que em va deixar moure igualment i seguir fent treball de peu. Amb l’oxitocina sintètica les contraccions seguien, no guanyava més de 4 cm de dilatació i el cap del Ot encara era lluny. Amb el ginecòleg vam deixar passar 3h i si no hi havia canvis seria una cesària.

No teníem previst cessaria però ho veiem com la millor opció ja que si l’Ot no entrava a la pelvis els seus motius devia tenir.

Posar l'epidural va ser molt dur per que tenia contraccions tan fortes que quieta no podia estar-hi, aquí l’ajuda de la meva dona encara va ser més important. Després les contraccions eren molt suportables i amb molta mobilitat, vaig seguir de peu i acompanyant les contraccions fins a les 19h, quan el ginecòleg va valorar i intentar fer baixar a l'Ot i res....

Faríem cesària, no hi havia patiment però ja eren massa hores sense canvis. A les 20h de diumenge entrava a quiròfan, la meva dona no va poder entrar, si la llevadora amb un mirall per poder veure com sortia l'Ot.

Per sort havia escoltat molts cops com era una cessaria i també ho teníem preparat i tot i no poder escollir massa cosa, vaig entrar tranquil·la, les infermeres, l’anestesista, el ginecòleg van ser molt amables .

Vaig vomitar abans de la intervenció, i també al final mentre em cosien i estant lligada de braços va ser el més complicat. Al moment de sortir l’Ot la llevadora que no es va moure del meu costat, va posar el mirall i vaig veure sortir l’Ot. Em va costar una mica de veure ho be perquè per ajudar a sortir l’Ot van haver de apretar-me les costelles per fer-lo baixar.

El millor moment va ser veure sortir l'Ot adormit i tan rosadet, de seguida va plorar i el vaig poder estimar abans que el pesessin, el podia veure en tot moment, van esperar per tallar el cordó, va fer el primer pipi i me’l va posar al costat de la meva cara mentre em cosien i fins que jo vaig demanar que li portessin a la meva dona per fer el pell amb pell amb ella perquè a mi m’agafaven ganes de vomitar.

Mentre jo estava a reanimació i sentia com s’anava despertant el meu cos, ell feia pell amb pell amb la meva dona. Ella va estar amb ell a les primeres cures.

No em pensava pas acabar amb cesària però si que l'havia preparat per tenir totes les opcions presents.

Al final una te una idea de part i el nadó te les seves necessitats.

Abans de les 23h de diumenge estàvem els tres a l’habitació ja provant de fer pit i els tres dies d’hospital l’Ot no es va moure del nostre costat. Vam demanar que tots els controls els fessin a la nostra habitació i així ho van fer. Tot el personal del Pius molt atent, la majoria tenien coneixement en lactància materna i et donaven un cop de mà si feia falta. Les llevadores també ens van visitar i vam estar molt ben acompanyades.

Se segur que tot el treball de part em va ajudar a recuperar-me ràpidament de la cessaria, el segon dia ja em vaig aixecar i la nit que arribàvem a casa ja em va pujar la llet i l’Ot ja s’enganxava força be. Si tornés a passar pel mateix part tornaria a prendre les mateixes decisions, cada cop se’ns va preguntar que volíem fer, quines opcions teníem i ens deixaven un temps per decidir i en tot moment ens vam sentir informades i acompanyades.

Moltes gràcies tot l’equip i sobretot a les llevadores del Pius.

*********************

UN PART NATURAL, RESPECTAT I MAMÍFER

Quan em vaig quedar embarassada, no tenia massa idea sobre el part. "Sabia" que parir feia molt mal, que et posaven l'epidural, que et tallaven (episiotomia), que t'estiraves en la mateixa posició que quan et fan una citologia i que, a vegades, t'havien de fer cesària. I pensava que això era "lo normal", com també que havies d'anar a parir a l'hospital més proper a casa teva, ja fos públic o privat. 

Gràcies a una amiga, que em va parlar del part natural i respectat, em vaig començar a informar i vaig descobrir una manera diferent de donar a llum. Vaig entendre el part com un procés fisiològic per al qual, en la majoria de casos, la dona està preparada per dur a terme sense intervencions. No obstant això, per tal que això pugui ser així, calen unes circumstàncies determinades: un ambient acollidor i tranquil, un acompanyament respectuós i no intervencionista, llibertat de moviment, etc.

Amb tota aquesta informació, vaig tenir clar que volia parir en un hospital que em garantís aquestes condicions. És per això que, després d'assistir a la jornada de portes obertes del Pius, en les quals vaig descobrir la manera com treballen i vaig veure les instal·lacions, i de conèixer l'experiència del part dels dos fills d'una dona, la meva parella i jo vam decidir anar a parir a Valls. I no podríem haver fet millor elecció.

En arribar a urgències, després d'hores de contraccions a casa i de 45 minuts de trajecte, immediatament em van portar a l'àrea de parts. Allà m'estava esperant la llevadora, qui em va preguntar si volia un part natural. En dir-li que ho volia intentar, em va convidar a utilitzar la sala de parts on hi ha la banyera. Aquest fet em va alleugerir perquè em vaig assabentar que hi havia una altra dona en procés de part i em preocupava no poder utilitzar la tan desitjada aigua. 

Una vegada a la sala, em vaig posar una bata que em van deixar i vaig estirar-me al llit per tal de monitoritzar-me i fer-me un tacte (5 cm) mentre s'omplia la banyera. Quan ja va estar plena, em vaig endinsar en l'aigua calenta. La llevadora, abans de marxar a atendre l'expulsiu de l'altre part, va aconsellar al meu xicot que em ruixés aigua a les zones que em feien més mal amb el mànec de la dutxa. També em va dir que, si tenia ganes com d'anar de ventre, les avisés (la ginecòloga i una auxiliar estarien per allà). Poc després de submergir-me en l'aigua, vaig sentir moltes ganes d'empènyer, de manera que li vaig dir a la ginecòloga, qui em va dir que no em tallés. I així vaig fer. L'aigua calenta em va ajudar a relaxar-me i a deixar-me fluir; a treure la part mamífera que totes tenim malgrat ens hagin fet creure que no és així. A la banyera, les contraccions eren més portadores i els moments entre una i altra eren, fins i tot, plaents. A més a més, la música i la llum tènue contribuïen a aconseguir aquest relaxament relatiu. 

Després d'una bona estona, vaig tornar al llit per controlar que tot estigués bé i per fer-me un altre tacte. Ja estava de 7-8 cm. L'aigua calenta, a part d'alleugerir les contraccions, també em va ajudar a dilatar. La llevadora va tornar del part de l'altra dona i em va proposar anar al vàter. La ginecòloga va dir que li fes cas, que si m'ho proposava era per alguna cosa. Al vàter, acompanyada per la llevadora amb l’auscultador i pel meu xicot amb l'Aquarius, vaig empènyer i empènyer. I ara ja els crits que em donaven força eren cada vegada més potents. La part instintiva i animal s'estava apoderant de mi cada vegada més, impedint que la part racional em cohibís i interferís en la fisiologia del procés. A més a més, tant les mirades de la llevadora i del meu xicot, com les seves paraules d'aprovació, em donaven confiança, seguretat i valentia per continuar endavant.

En tornar a la sala de parts, em van suggerir que, dreta, em repengés al llit, mogués la pelvis, i que la meva parella em fes massatges a la zona lumbar. Aleshores, la llevadora també va fer ús de l'aroma teràpia, la qual cosa em va reconfortar moltíssim. No obstant això, no acabava d'estar còmoda, de manera que vaig provar la mateixa posició però repenjada a la liana. En un moment en què estàvem el meu xicot i jo sols a la sala, en una de les empentes, vaig tenir la sensació que començava a sortir el cap. Cridant, vaig advertir les professionals del que em pensava que estava passant i de seguida van venir. Falsa alarma. Encara ara no sé què va ser aquella sensació. 

A continuació, em van fer el que seria l'últim tacte: completa. La llevadora em va proposar utilitzar la cadireta de parts i la liana per a l'expulsiu, la qual cosa em va semblar molt bona idea. Així doncs, vaig seure a la cadireta de parts i vaig recolzar l'esquena al pit del meu xicot, que estava assegut en una cadira. També vaig recolzar una cama al genoll de la llevadora i l'altra al genoll d'una auxiliar. La llevadora em va suggerir que, quan notés la contracció, empenyés fort amb l'ajuda de la liana. Les seves paraules encoratjadores i el dir-me que ja començava a veure-li algun cabell al nadó em donava molts ànims. Tenia moltes ganes de conèixer el meu bebè i de submergir-me només en plaer! En aquells moments, em va preguntar si volia el mirall, ja que havia deixat en blanc aquesta opció al pla de part, perquè no sabia si em vindria de gust utilitzar-lo o no. Vaig dir que sí, i va ser un element clau en el moment de l'expulsiu; poder veure com el meu fill començava a treure el cap em va donar una força sobrenatural que deixava enrere tot l'esgotament. A més a més, aquest reflex del mirall es va convertir en una imatge meravellosa que em quedarà gravada per sempre. 

De cop, en una de les empentes, va sortir el cap. Després d'un "para, para, para; bufa, bufa, bufa", que volia evitar un esquinçament més greu, provocat pel caprici del meu bebè de voler néixer amb el braç estirat al costat de la cara com el Superman, ja tenia el meu fill a les mans plorant. 

Tot seguit, ens vam estirar al llit i, després que el cordó umbilical bategués uns quants minuts i adquirís un color blanquinós, el meu xicot el va tallar. Mentrestant, el petitó ja havia trobat el pit i s'hi havia enganxat. Instint pur!

Quan la llevadora anava a començar a suturar l'esquinçament, de sobte, vaig perdre molta sang. És per això que, per prevenir una hemorràgia, em van administrar oxitocina i em van ajudar a expulsar la placenta. Una vegada a fora, vaig demanar que me l'ensenyessin, ja que sentia molta curiositat per veure l'òrgan que havia estat nodrint el meu fill durant 39 setmanes i 4 dies. 

Finalment, i després d'estar un parell d'hores a l'àrea de parts, els tres vam pujar a l'habitació. Era moment de començar a pair l'experiència tan mamífera que havia viscut i, sobretot, de començar a gaudir d'una etapa nova i fascinant: la maternitat. 

                                                          ****************

                                   

CESARIA AMB PELL A PELL

EL MEU PART. INDUIT I CESÀRIA

Vam decidir venir a parir la nostra filla, l’Ona, al Pius perquè per a mi era un espai conegut i familiar, acondicionat per a la idea de part natural i respectat que desitjàvem.

I així iniciem la inducció al part de la petita. Presentem el pla de part amb tot allò que havíem decidit que era important per a nosaltres. Tot i ser una inducció volia que fos el més fisiològic i natural possible i vam començar pel principi, fent un registre amb els monitors per veure com estava la nena abans de començar el procediment.

Els registres que sempre sortien perfectes, aquell dia, només començar va fer una braquicàrdia, una baixada del ritme cardíac. Per tant, vam fer un registre més llarg per observar si en presentava més, es va recuperar bé i va quedar com un fet aïllat.

Comencem la inducció de la manera menys agressiva pel cos, amb una pastilla intrauterina per provocar les contraccions i iniciar així el procés de part. Se m’explica que es pot utilitzar la banyera en la fase de dilatació, hi ha material, però tot en el seu moment. Però en aquest moment l'Ona torna ha fer una altra braquicàrdia, que es recupera sense dificultats, però això fa que es necessiti registres continus. Impedint el lliure moviment per la sala ja que estic permanentment connectada als monitors. Aquesta limitació trencava molt amb la idea que tenia del meu part. El lliure moviment, el material per a utilitzar i fins i tot la banyera crec que m’hagués anat molt bé per relaxar-me i suportar millor el dolor. Però era conscient que el part és una readaptació constant, i així havia de fer.

Com que amb la pastilla intrauterina va fer una braquicàrdia es va optar per canviar de mètode i seguir la inducció amb oxitocina. Aquí també hi va haver una baixada del ritme cardíac i es comença a plantejar la possibilitat de cesària. Se’m prepara una altra via, em vesteixo amb la bata de l’hospital...preparar-me per si de cas i sentir l’alarma de la màquina dels registres, espanta i fa patir. Però el ritme cardíac s'estabilitza bé. Intentem evitar entrar a quiròfan i plantegen trencar les aigües per accelerar el procés. Així fem.

Amb el pas de les hores el dolor que provoca l’oxitocina cada cop és més intens, les contraccions són continues i doloroses, intento suportar-les canviant de posició a la camilla. De peu al voltant de la mateixa, amb un tamboret, posicions agafant-me a la meva parella... Realment és un dolor molt intens i la limitació d'estar connectada contínuament als monitors i no poder moure't per la sala o en les posicions que realment necessites, encara augmenta més aquest dolor. Fins que finalment accepto l’epidural i el meu cos descansa d’aquesta intensitat i ho agraeixo moltíssim.

El cos va dilatant, però ella no acaba d'estar ben encaixada, no acaba de baixar del tot i guiada per les contraccions empenyo unes quantes vegades. Sento com si el cap ja volgués sortir, però no va ser tant ràpid... el cap havia baixat fins baix i feia pressió. Però va durar uns instants i retornava amunt altre cop.

No recordo el moment exacte, però en aquesta fase, va fer una altra braquicàrdia en la que em vaig espantar molt, molt. Prèviament ja portava les vies preparades per si havia d’entrar a quiròfan, i ja s’havia plantejat l’opció, però va ser el cop que més li va costar restablir el ritme cardíac. Aquí la preocupació ja era patiment. Moments en que et passen molts coses pel cap i t'esforces per respirar profundament, intentant tranquil·litzar-te i no deixar-te endur per la por i l’angoixa del moment.

S’estabilitza novament.

Al cap d’una estona estic totalment dilata. Intento empènyer i no puc. L'Ona no està encaixada per sortir. Es plantegen utilitzar la ventosa, però el doctor valora que no és viable i planteja cesària definitivament.

En aquell moment i després de 13 hores de dolor i angoixa em sembla la millor decisió. És el que desitjo. Necessitava acabar amb el dolor i saber que l’Ona estigués bé, que naixés, que no patís més i la pogués tenir als braços.

I sorprenentment, la cesària es va convertir en la part més bonica del meu part. Em van explicar molt bé com aniria, l'anestesia, el reconeixement inicial a la bebè... Es va crear un ambient molt agradable. Estava nerviosa de pensar en l' operació però relativament tranquil·la i confiada en que tot aniria bé. I ara ja si, estava al final, faltava molt poc per a que tot acabés i tenir la meva filla amb mi.

I així va ser, en un moment el meu cos va poder descansar profundament... i de sobte un plor, el seu plor! Ufff quina emoció més intensa de saber que tot està bé, que ja és aquí i poder veure-la! Veure-la molt aprop mentre li feien un reconeixement i en un no res la tenia amb mi, a sobre meu, fent pell amb pell i podent-nos conèixer. El primer que vaig notar van ser els seus peuets al meu coll fent força, molta força per impulsar-se cap al pit. Estava reptant sobre meu per agafar-se al mugró i iniciar així la lactància. És un moment indescriptible, mirant-me amb els seus ulls oberts i desperts . Estava molt activa i em va tranquil·litzar moltíssim veure com reptava i el seu instint estava actiu. Em preocupava que al no ser un procés fisiològic i natural ella presentés dificultats i va ser tot el contrari. Estic segura que va ajudar molt fer prèviament tot el procés de part, ajudant-la a fer el seu procés hormonal de naixement fins al final.

Després del nostre pell amb pell, també contràriament al que pensava, vaig agrair descansar a la sala de reanimació sola. L'Ona era amb el seu pare i jo necessitava un descans per pair, processar i recuperar-me de tot que acabava de viure. Per seguidament retrobar-nos tots tres i iniciar-nos, finalment, com a família.

No va ser el part que m’esperava, ni va anar com m’hagués agradat. Però va ser com havia de ser. Vam intentar per tots els mitjans possibles que s’ajustés al que desitjava i va acabar sent tot el contrari. Però vam fer tot el procés de part i vaig gaudir de la cesària. Era el que necessitava i desitjava en aquell moment. En aquests moments et fas conscient de que cada part és diferent. Hi han moltes situacions que no controlem i que de vegades les coses no surten com ens imaginem i ens hem de readaptar al que va sorgint per així poder gaudir-ho. I gràcies a l'acompanyament i suport que vaig tenir, tant dels professionals com de la parella, vaig poder gaudir d’aquest moment tant únic, el naixement de la meva filla.

                                   ****************

PVDC: PART VAGINAL NATURAL DESPRÉS DE CESÀREA ANTERIOR AL PIUS DE VALLS, NAIXEMENT DE NEKANE:

20 de juny del 2012

Ja compleixo 41 setmanes i un dia, estic pesadíssima, a més tothom em pregunta, “què no surt?” i això fa que s’allargui més l’espera, però és el que toca.

El meu primer fill va ser completament diferent, a la setmana 32 vaig tenir pèrdues i em van haver d’ingressar fent repòs absolut, cada dia anava tenint petites pèrdues fins que un dia van veure que provenia de la placenta, amb la qual cosa em van haver de fer una cesària d’urgència. Era la setmana 34 , va ser molt ràpid, em comencen a entubar, entro a quiròfan, anestesistes, m’obren la panxa i treuen al Marc, ni tan sols me’l van deixar agafar, només acaronar-lo un miqueta, al néixer prematur, se’l van haver d’endur cap a la incubadora.

Bé, anem al tema, aquest 20 de juny, em disposo al portar al Marc a l’escola, sentia un dolor estrany, anava i venia, però, com que amb al Marc no vaig patir cap mena de dolor, no sé si era normal o què, vaig deixar passar el dia. Al migdia, ja el dolors eren més freqüents, truco al meu marit i de seguida cap a l’hospital. Eren les tres, la llevadora em va explorar i estava dilatada d’ 1, en tot moment  em deia que tot aniria molt bé que la nena estava molt ben encaixada.

Bé, primer em van monitoritzar i a l’acabar vaig passar a l’altra sala de dilatació, en aquella anava passant les contraccions fent servir les pilotes, les lianes, caminava, cada cop que venien i marxaven. Quan ja estava dilatada de 5 la llevadora em va oferir la banyera amb aigua calenteta per alleugerir els dolors de les contraccions, la veritat és que em calmava molt, cada cop que em venia un dolor, el meu marit amb l’ajuda d’un got, m’anava posant aigua calenta per la panxa.

Al cap d’una horeta o així, vaig decidir sortir de l’aigua, els dolors anaven en augment i la mobilitat cada cop era més difícil, vaig tornar amb les pilotes i les lianes per alleujar els dolors, cap a les 21:00 ja estava dilatada de 8. Va ser una dilatació relativament ràpida per ser el meu primer part, ja que el primer va ser cesària. Els dolors ja eren bastant intensos, aclamava a crits que em donessin alguna cosa per alleugerir els dolors, la llevadora em deia que no valia la pena, ja li tocava el cap!!!! La Nekane ja s´apropava!!

Doncs sí, ja era l’hora, bé es va retardar una miqueta, estava tan ben encaixada que va retardar l’expulsió, ara sí, ja era l’hora de començar a empènyer de veritat, amb aquells dolors insuportables no sabia ni com empènyer…, he de dir que sense l’ajuda de la llevadora no sé si hagués aguantat, cada cop que venia una contracció havia d’inspirar i fer moooooooooolta força, com quan vas de ventre. Anaven i marxaven, em van posar un mirall davant per veure com es deixava entreveure el caparró, suposo que això em va donar les últimes forces que necessitava per que finalment sortís el cap del tot i la petita Nekane arribés al món.

Aquell moment va ser màgic, al costat del meu marit, jo mateixa treient-me a la Nekane i acostant-me-la al pit!!!! Inoblidable, en aquell precís moment tots els mals que vaig passar, se’m van oblidar del tot. La meva petita ja era aquí.

Bé, doncs ja he explicat la meva, per mi, fabulosa, experiència de part. S’ha de dir, que no em van fer cap tall, ni cap punt, ni per dins ni per fora, o sigui que fantàstic!!!

                                                              **********
            TECLA, UN ANGEL D´AMOR

Aquest és un missatge per totes aquelles mares ,que no estiguin convençudes de tenir el seu fill amb un part natural.

Des del moment que vaig saber que estava embaraçada, ja ho sabia i també sabia que el dolor no em podria vèncer. Estava tant conevençuda de que volia viure a fons l’experiència de part, que no podia ser d’una altre manera, havia de ser un part natural.Molta gent em deia que no aguantaria, que era un dolor tant intèns que la major part de gent demanava a crits l’anestèsia o el que fos per tal de que li treguessin el mal.

L’embaraç va ser molt disfrutat, i a cada ecografia s’anava confirmant el que jo pensava, volia sentir com naixia  la meva filla amb tots els sentits. Amb tota la força, i amb totes les conseqüències.

 Les setmanes anaven passant i la Tecla no volia sortir, estava enorme, amb una panxa que no em deixava moure, tot i que vaig fer esport fins l’ultim moment, em costava molt bellugar, i la ultima setmana ja no podia fer res, ni em veia els peus ni podia rentar els plats per què aquell panxot tocava amb tot.

Les corretges deien que encara no tocava, i clar cada cop més impacient per veure la cara a la petita Tecla, fins que va arribar la nit màgica del dia 6 dÀbril, un dolor molt intens em va despertar a les 5h del matí, i ho vaig saber, la Tecla ja volia sortir, tenia ganes de venir a casa. El primer que vaig fer és pensar que ja li podia donar permís, que ja estavem tots a punt, el pare jo i ella, podia venir quant volgués.

Li anava parlant i això feia que cada cop que venien les contraccions les deixés passar com un corrent elèctric que em portava cada cop la meva filla més a prop meu. Va passar tot el dia 7 d’Abril i cada cop les contraccions eren més seguides, estavem a punt i jo no parava de repetir acariciant-me la panxa “ ja pots venir Tecla, estic a punt, ja t’espero,pots surtir quant vulguis el papa i la mama estan a punt”.

Les contraccions s’anaven succeint cada mitja hora i ho vaig apuntar en una llibreta, en aquell dia, vaig fer tot el que no havia fet en 15 dies, fregar planxar, fer menjar i posar-lo en carmanyoles, endreçar tota l’habitació de la Tecla, en fi és el que alguns anomenen fer el niu.

En arribar el pare de la feina, vam anar a l’hospital i la llevadora ens va dir que faltava una mica i vam tornar a casa tot passejant, en arribar a casa  vaig fer el sopar i havent sopat les contraccions eren molt fortes i juntes, em vaig posar una bossa d’aigua calenta a la zona lumbar , m´ho havia recomanat la llevadora, i desseguida vaig trencar aigües, vaig tornar a l’hospital passejant , i ja van veure que si que ja venia i amb quina fúria, el dolor m’envestia fort i jo només pensava en el mateix, deirar-lo passar i esperar que la Tecla sortís. 

Empenyia tant fort que m’havia d’aturar. La llevadora em va proposar la banyera, i va ser molt calmant el pare em tirava aigua al damunt, i després un cop l’aigua es va refredar, fora em vaig agafar fort a les lianes del sostre, sort de tu pare, que m’ananves fent massatges i entre els dos deixavem passar el dolor, que amb la música, ara enlloc d’envestides em semblava la fúria del mar quant et mou del lloc quan venen les onades. L'ambient es va convertir en alguna cosa màgica ja no sentia dolor, era una corrent. Una corrent que em portava la meva filla, tant esperada...

Per últim vaig pujar a la camilla i a la gatzoneta vaig empènyer cada cop que la Tecla m’ho demananva, semblava que em trencaria i s’en feia difícil no apretar quan no tocava, la llevadora m’anava ajudant i a poc a poc anava veint-se el caparró, em va dir ”és com vosaltres, rosseta” em van oferir un mirall, pero volia apretar més que mirar,  hi vaig posar la mà i li vaig tocar el seu capet, ooooooo!!! Ja era aquí!!!!! i l’últim esforç i ja estava, desseguida en 3 hores i mitja va sortir, amb una fúria que va ser com si s’hagués acabat el món. Era el dia 8 dÀbril. 

Les 3 hores més intenses de la meva vida, però un part disfrutat, viscut minut a minut gràcies a la llevadora i tot el personal que hi havia aquella nit a l’hospital.

Quant vaig tenir la Tecla damunt de la panxa ja vaig saber que alguna cosa no anava bé, el dia següent ho vam saber tenia Síndrome Edwars, però sorprenenment va néixer, contra pornòstic, volia viure i jo li enviava tota l’energia per que lluités.

La meva filleta! tots deien que es moririra desseguida, i jo sabia que era veritat, però en el subconscient i com a mare tenia una esperança de que si havia volgut neixer, era per que volia viure. Estava disposdada a tirar endavant. Encara que fos per poc temps.

No podia menjar per la boca, però la vaig alletar amb la meva llet i un extractor de llet que va ser el nostre motor durant 3 mesos. Primer per sonda i després  la vaig ensenyar a mamar i a menjar amb la boca i a través de bibieró pero amb la meva llet. La fisura palatina que tenia no em faria enrrere! Res no m'hi faria, estava disposada a viure amb ella el temps que lla estés aquí i viure intensament.

Cada dia feiem massatges, reflexologia podal, reiky i tot allò que em va venir al cap per que tingués mentre estés amb nosaltres una vida rica,  i confortable.

Als 3 mesos i dues setmanes ens va deixar a casa, amb un sospir, vaig intentar reanimar-la però no vag poder, el boca a boca no va  funcionar, i ho vaig saber. Havia viscut tot el que volia, havia vist tot el que volia veure ens havia conegut, contents, tristos, dormint, menjant, a la banyera,etc.. i en totes les situcaions qúotidianes de familia. I va decidir que ja podia marxar.

 I així ho va fer.

Els 3 mesos han estat intensos i esgotadors. Però ha valgut la pena, sempre la tindrem en nosaltres.

Moltes gràcies a tots per un part perfecte!

Una abraçada molt gran i esperem veureus aviat!

Creu i Edgar

                                   *********                                                                   NAIXEMENT DE L´HUG

RELAT DE LA MARE

El dia esperat va arribar el 30 de gener a les 03.45 hores de la matinada a l’hospital de Valls, tal i com havíem pensat, preparat i imaginat. De la mà d’una dolça, entregada i rigorosa llevadora.

La veritat que sense la seva tranquil·litat i professionalitat no sé si haguéssim anat tant ràpid i tant bé. La qüestió és que així va ser el naixement del nostre primer fill Hug va ser respectat, esperat i desitjat.

Una sèrie de factors hi van jugar a favor com ara: la meva preparació com a gestant, aprenent a confiar en mi mateixa i en la sabiduria i fortalesa del meu cos; també en la plena confiança i capacitat de resposta i adaptació del pare, a més de saber decidir i donar el que necessitàvem en cada moment. En aprendre a gestionar la paciència, ja que l’Hug va néixer la setmana 41 més 4 dies i ja havia rebut una mica de pressió i advertència per la proximitat en la data màxima per donar llum. Però, com molt ben assessorada i animada anava per part de diferents llevadores, que calia paciència que tot arribaria i també confiar perquè encara hi havia temps. I així va ser.

Després d’esperar molt perquè pensava que l’Hug arribaria abans de la setmana 40 perquè m’havien dit que era gran, doncs què fer “mentre s’està esperant”: nedar, caminar, cantar, ballar, ioga, usar la pilota de pilates, tranquil·litat, tot i algun moment de desesperació per la proximitat de la data límit i el temor al que no volia també ho contemplava. En fi, estar el més bé. Tot i que durant l’espera també tenia ben present que tot era possible a l’hora del part i que calia acceptar i rebre-ho amb els braços oberts. Encara que teníem tota la confiança, ho teníem clar i allí anaven totes les nostres forces. Un part tranquil, íntim, pacient, ambient favorable, llum tènue, música preparada per la nova arribada, ús de pilota, banyera, moviment lliure en tot moment com també l’ús de monitors de forma intermitent, acompanyament del pare en tot moment, confiança i confort per part de totes, ... i així va ser.

Començant amb contraccions sense dolor però contínues durant la nit del dijous, pèrdues al matí, i pel matí control rutinari del nen o nena, més la informació d’un tacte vaginal que ens deia que el coll de l’úter ja estava mig borrat. Calia esperar. I sí, ho teníem clar sent de fora de Valls, ens quedàvem pels voltants i ens llogàvem una habitació per passar la nit i fer la feina prèvia al part a l’aire lliure i en moviment.

Confiàvem en què em posaria de part ben aviat. La llevadora que ens va assistir ens havia donat molta confiança i ens havia preguntat també com desitjàvem el part. Així, que la informació ja hi era.

Durant el dia vam caminar pels voltants del poble, per la natura, per les vinyes prenent l’aire i el sol. Cada vegada les contraccions eren més freqüents i començava el dolor. Però, com molt bé havia indicat la llevadora, saps si vas de part o són pròdroms quan les contraccions es toleren o ja no. Encara podia caminar prou. Vam poder dinar, tot i que ja m’entrava poc l’aliment, algun símptoma (si tens gana es que encara estàs bé que la cosa encara ha de començar). Però, després de dinar ja no vaig poder estirar-me per fer migdiada i agafar forces, sentia que això augmentava i calia posar-me a la feina, ja que, el petit ja s’hi havia posat. Li parlava i connectàvem en què faríem molt bona feina, seriem un bon equip i tots tres ens en sortiríem perfectament.

Així la tarda va ser llarga i vaig continuar caminant, començava a sentir les contraccions cada cop més fortes. Aquestes ja em feien parar la marxa. Vaig tenir alguna pèrdua més i després d’una banyera a l’hotel cap a les 11 de la nit vaig sentir que ja volia anar a l’hospital perquè la cosa semblava anar en serio i cada cop em costava més moure’m.

Així va ser, vam anar cap a l’hospital i entrant per urgències ens va venir a buscar la llevadora que ja ens havia atès al matí i a la tarda, encantadora. De camí a la sala de parts paràvem per deixar que la forta i sentida contracció pares. Allí a la saleta que ja havíem visitat i fet monitors ens sentíem com a casa, l’entorn era tranquil, estàvem sols, la llum de sal, la música, la banyera, ... Ràpid vaig acceptar la banyera, mentre el meu company em tirava aigua tèbia quan intentava relaxar-me per emprendre forces per rebre la nova contracció. Al sortir-ne la llevadora em va tornar a fer un tacte per informar i ja havia dilatat per complet amb unes tres horetes. Llavors tocaven els coneguts “pujos”. Tenia ganes d’empènyer. Tota l’estona practicava el aquí i l’ara perquè sabia que tot dolor i situació era passatgera i volia estar el màxim de conscient i activa durant  la feina de part. Perquè també sabia que el petit, el pare i la llevadora estaven fent la seva feina i sabien quina tocava a cada moment. Doncs jo també, el propòsit ser part activa i confiar en mi i el meu cos, preparades per l’esdeveniment.

Empènyer com també havia practicat, de peu usant les lianes, de cuclilles, de costat a la camilla, de quadrúpeda, ... i de forma intermitent la llevadora em posava el monitor per escoltar els batecs, tot com tocava, en definitiva moviment lliure com volia.  La llevadora hàbil i experimentada em va oferir anar al lavabo per avançar en el procés de l’expulsiu, juntament amb el meu marit allí es on vaig fer els pujos que van col·locar al meu fill al canal de part. De retorn a la habitació, com podia, malgrat pensar algun moment que el meu company m’ajudaven i m’animaven a seguir, a confiar i a treballar perquè el petit surtis al més aviat i segur possible. El mal era molt fort, els crits, la força i tensió també però vaig centrar-me en deixar sentir i donar el màxim, malgrat que notava alguna estrebada, però el final ho justificava tot. Així, que quasi després d’una hora, va arribar el moment; usant la cadireta, la liana, el meu company sostenint-me i així la llevadora protegint el perineu es com va sortir primer el capet de l’Hug seguidament tot el cosset. Va ser el naixement que havíem desitjat. L’Hug va arribar, i malgrat els estreps i l’intens dolor ja el teníem als nostres braços. Tot perfecte amb temps i seguretat.

En fi, l’experiència del part no la canviaria, ni el lloc, ni la llevadora que en tot moment va confiar i executar la feina amb rigor i no va caldre cap mes professional.

Agrair al personal que ens va atendre i felicitar-lo de tot cor. Primer per obrir les portes, ensenyar l’espai i permetre familiaritzar-te, aquest fet va ajudar a tenir clar de venir a donar llum al Pius, a pesar de la distància respecte el nostre domicili.

Després, l’atenció, el respecte, l’interès de com desitjàvem el naixement, com la transmissió de confiança, van ser claus durant tot el procés. Tant durant l’embaràs com durant les fases del part, com en el postpart, un altra fase intensa on encara més confiança, paciència fortalesa i amor fa falta. Crec que a nivell social fa falta un reconeixement més marcat cap a les llevadores, per la feina tant crucial i imprescindible que fan alhora d’acompanyar les dones en cada procés. Gràcies de debò. També, cal un reconeixement cap a les dones en general per tot el que passem i vivim en silenci. I últim, perquè cada cop hi hagi més llocs on dur a terme naixements respectats i naturals, perquè cada cop puguem parir amb més consciència, presència i amb un entorn humà i físic desitjat.

Afegir, també que hauríem de poder optar per un part en aquestes condicions en els nostres hospitals de zona. Només reclamar l’oportunitat per a tota dona de tenir un part amb les condicions desitjades, respectades i conscients. On es senti reconfortada i acompanyada en tot moment, ja que som dones i mares preparades per fer-ho.

Moltes gràcies per haver format part del nostre ordit alhora de donar llum a l’Hug. Sempre ho portarem amb nosaltres.

Hug, Rosa Aitana, Josep.

RELAT DEL PARE

La teva arribada la vam anar preparant amb molt de temps. La teva mare li va anar donant forma amb molta antelació. Cursos, llibres, persones que l’orientaven, preparació mental, física i espiritual, molts toms i quilòmetres. Jo la vaig acompanyar arreu, i tot i que a vegades pensava que potser no calia tant ara els tornaria a fer tots. Ha estat un gran i vital aprenentatge, una meravellosa experiència culminada amb un part somiat.

Tot plegat ens va portar a Valls, a l’Hospital Pius. Venint des del Pallars semblava una mica lluny però el context en el qual se’ns proposava el naixement del nostre fill o filla lligava perfectament amb els desitjos de la mare i, en conseqüència, plenament amb els meus. L’amabilitat, la confiança i la seguretat que ens transmetien l’equip de llevadores i sobretot les seves cares més visibles van ser un dels motiu principals per anar a fer cap aquí.

La meva experiència en aquelles darreres 24 hores vindria a ser el que havia ja anat entenent que havia d’anar fent durant els mesos previs. Protegir aquells dos cors en un, alliberar-los de qualsevol espurna de preocupació, fer-los riure si calia i tranquil·litat si s’esqueia. Vam baixar a Valls el dia 29 tot pensant que a la pujada ja seríem un més. En una primera visita matinera vam conèixer l’encantadora i tranquil·la llevadora que ens acompanyaria en aquell trajecte final de viatge. Els seus consells: no tingueu pressa, tot va bé, veureu el moment, aneu, jo estaré aquí. Confiats vam anar esperant aquelles senyals tot caminant per llocs de pau en algun poblet pròxim a Valls. Vam preveure un camp base a prop també, per si anava més per llarg la cosa, a 5 minuts del Pius, en una confortable habitació d’hotel. Vam continuar preparant-nos fent un dia ben normal, caminant força fins que cap a la tarda nit la meva companya va voler anar a relaxar-se tot fent els primers banys quan ja començava a notar que les contraccions eren més intenses. Dues hores a l’hotel van ser suficients per a decidir anar ja definitivament al Pius. Eren les 23.00, el moment ja arribava. Parant sovint mentre caminava, la meva valenta va arribar a l’habitació que més d’un cop ja havíem vist i que ja ens era familiar. Ens vam situar. Llum intima, tènue i càlida, música suau, que acompanyava el moment i que contrastava amb el que ella sentia. Allí, només tres persones i la que havia de néixer, intimitat total.

Revisió de la llevadora, tot va bé. Primera feina dilatar. La Rosa Aitana s’anava poc a poc transformant, entrant en si mateixa. Com fent-se lloba, cada vegada que rebia una de les contraccions aixecava el cap com buscant la seva estimada lluna per mostrar-li el seu plany. Totes les hores fins al naixement van ser d’un esforç que no es poden explicar massa, allò semblava que seria extenuant per ella. Una de les claus de tot plegat en un part natural és no excedir-se en les hores d’esforç i els consells de la llevadora, sense saber-ho nosaltres, sempre van jugant en aquest sentit. Aquí, aleshores, i entra en joc el físic i la preparació de la mare i la Rosa Aitana està preparada i a més és molt valenta físicament, que m’ho diguin a mi... Així en 3 hores va passar dels 3 centímetres de dilatació als 10, el camí estava obert. Fins aquell moment jo el que principalment feia era donar-li aigua per hidratar-se i ajudar-la a relaxar-se a la banyera tot vigilant tots els seus moviments.

Les darrers hores van ser empènyer. Optimitzar cada vegada aquella força, aquell esforç impressionant. Canviar de posició, de lloc, escoltant i atenent els consells i ànims de la llevadora. El company? Fer cada “pujo” amb ella, al seu costat, abraçant-la, tensant-me amb ella, donant-li amor i confiança, xiuxiuejant alguna cançó, gaudint i inquietant-me tot veient-la dansar agafada a la tela... fins que després de fer una visita al bany , on va fer els pujos claus, va arribar el moment. Ella asseguda i jo també darrera seu embolicant-la amb els meus braços i mirant els dos en el mateix sentit vam veure com apareixia a les mans de la llevadora el nostre fill. Vaig tenir la sensació que hagués nascut de dins meu!!!

Tot seguit ens el va donar i vam creuar aquella primera mirada.

A partir d’aquí emocions i agraïments, descans i algun punt, alguna foto per no oblidar l’instant, petons, mirades mare i fill, i la il·lusió d’haver fet de la millor manera que ens havíem proposat el moment més important de la vida del nostre Hug, i d’haver-ho fet en el millor lloc possible.

Res, que em sento un privilegiat per haver pogut triar, amb la meva companya, la manera de néixer del nostre fill. Amb les nostres famílies a prop però no al damunt, en un lloc on et deixen triar, t’acompanyen i si no cal no intervenen. Reivindicar des d’aquestes línies lo natural que a vegades en aquesta societat del progrés sembla lo estrany. Situar i donar a la dona el que és mereix, el poder de la confiança en ella i el seu cos, en la manera de parir, de la mà de la ciència si cal com a companya de viatge però mai com qui la reemplaça o anul·la.

I Finalment, moltes gràcies de tot cor a totes les llevadores, professionals i persones amb les quals ens vam trobar al Pius, sempre tindrem unes agraïdes paraules i un dolç record per a vosaltres.

Hug, Rosa Aitana i Josep

                                                        *******************

MARE DEL NIL, UN PRIMER FILL:

Ja el tenim aquí, tot ha anat molt bé, hem estat envoltats de bons professionals i hem viscut sensacions que mai oblidarem, com banyar.me en aigua calenta per reduir el dolor, evitar 
l´episiotomia i poder tenir una recuperació més ràpida, i sobretot tenir el nostre fill sobre nostre només néixer. Només queda dir, gràcies! 

                                                              ***********
PART NATURAL:

Laia, nuestra tercera hija, llegó al mundo felizmente el 27 de agosto en el hospital Pius de Valls. La recibieron las manos de la comadrona, el regazo de su madre y el amor de su padre. Creo que en la aventura de su nacimiento se sintió amada, acompañada y respetada, al igual que sus padres.

La decisión sobre el lugar y el modo de su nacimiento se gestó mucho antes. Laia es la tercera de nuestras hijas y con los partos anteriores y la formación de mano de buenos libros y algunas páginas web habíamos llegado a la conclusión de que queríamos un parto respetado y natural.

Nos pusimos en contacto con el Pius y al tener mútua no hubo ningún problema.

La noche anterior al parto, cuando las contracciones ya parecían indicar que Laia estaba decidida a nacer, nos pusimos en marcha hacia el hospital. Allí nos instalaron en la sala de dilatación, una habitación en la que gozamos de intimidad y tranquilidad. La comadrona fue viniendo regularmente.

Mi marido pudo acompañarme y me sentí querida y sostenida de un modo especial, como me había sentido en el parto anterior. Me abrazó, me cantó, me habló, me hizo reír, acarició y habló a Laia, que estaba en camino.

Llegamos al hospital a las 4.00 h de la madrugada. A las 8.00 h las contracciones eran bastante regulares y fuertes. A las 10.00 h pasaron a ser realmente fuertes y a las 11.00 empecé a tener ganas de empujar, pero todavía no había dilatado del todo y nos fuimos a la ducha, donde con agua caliente me alivié un poco. A las 11.30 h pasamos a la sala de partos, donde me esperaba una camilla magnífica que me permitió estar sentada, controlar mi fuerza y ver lo que sucedía. Tras unos pocos empujones llegó Laia, el milagro de la vida.
 La pude sostener al salir y la puse junto a mi pecho, compartiendo emoción, satisfacción, gratitud y amor. Así empezó otra aventura, la de la crianza y la revolución de las madres, la revolución de las "pequeñas" cosas.

I EL PARE DIU:

Me hizo muy feliz el nacimiento de Laia, y estoy muy contento por la forma en que tuvo lugar. El hecho de que el parto fuera a finales del verano, hizo que toda la fase final del embarazo la pudiéramos compartir mucho Ana y yo, y que tuviéramos tiempo para hablar, pasear, compar tir, leer y comentar, y decidir con la paz necesaria.  Todo ello hizo que pudiera implicarme y participar en esta etapa y  prepararme psicológica y emocionalmente junto con mi mujer.

El parto fue momento muy intenso y emocionante. Yo tenía claro que la mamá y el bebé eran las protagonistas, pero lo viví muy consciente de que como marido y como padre tenía mi papel. Intenté que mi actitud fuera de servicio y disponibilidad, e intenté estar sintonía, atento para adivinar y anticipar las necesidades de Ana. Todo ello hizo que me sintiera muy próximo .

El parto de Laia fue natural y salió muy bien. Además lo pudimos vivir plenamente.

El papel de la comadrona fue fundamental, tanto por el cariño con que nos acompañó, como por la confianza y seguridad que nos transmitió y como con el respeto absoluto en todo el proceso.Además de que el ginecólogo respetó nuestro deseo y acudió después a felicitarnos.

Es un privilegio y una gozada el poder vivir de esta manera el momento de la venida al mundo de una hija. Y poderlo vivir como pareja, consciente y activamente

                                                  **************************

NAIXEMENT DEL MARTÍ AL PIUS DE VALLS

Després d'un embaràs tranquil i calorós, en què sempre vaig tenir clar que el més important érem el nen i jo i durant el qual mai vaig tenir por del moment de parir, va arribar el dia assenyalat. Semblava que havia de ser un dia normal: em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig sortir a caminar amb el gos. Durant el matí vaig notar petites pèrdues, com si se m’escapés el pipí, però estava tranquil·la perquè pensava que el trencament de bossa havia de ser molt més bèstia i perquè encara em faltaven 10 dies. Tot i així, quan vaig veure al calendari que aquell dia la lluna canviava a plena, vaig començar a sospitar que el Martí estava a punt d'arribar.  Al migdia vaig contactar amb la llevadora, que em va dir que podia ser un trencament parcial de bossa i que s'havia de comprovar: si anàvem a l'hospital de vora de casa i ho era, se'm quedarien, i això no era el que volíem. Teníem clar que, si es podia, volíem un part respectat, tal com havíem explicat al pla de part, i sabíem que a Valls respectarien les nostres decisions. Així doncs, després de parlar-ho amb la meva parella vam decidir anar cap a Valls. Sortíem de vora Lleida que ja era la tarda i arribàvem a Valls a les 7 del vespre. Durant el camí vaig sentir algunes contraccions, però eren tan fluixes que gairebé ni les notava. Tots dos anàvem molt animats i recordo que comentàvem que si el nen naixia aquell dia ho faria el mateix dia que el seu pare: el 31 de juliol.

Un cop a Valls, tot va anar molt ràpid i quasi no vam tenir temps de pensar. Només entrar a la maternitat ens vam sentir acollits: s'hi respirava tanta calma i harmonia... Recordo sobretot el silenci. Jo estava molt relaxada perquè per res del món m'imaginava que en menys de dues hores tindria el Martí als meus braços. La Sílvia va comprovar que efectivament havia trencat bossa, que estava dilatada de 4 cm i que ja tenia contraccions, per tant, ja no vam marxar. De sobte, vaig ser conscient que aquella nit pariria i que seria com i on nosaltres havíem decidit: al Pius. Quan tots dos vam haver assumit la nova situació, tot va anar a la velocitat de la llum. De cop i volta vaig començar a tenir unes contraccions molt fortes, doloroses i seguides, que em van agafar com per sorpresa, i la millor manera que vaig trobar per passar-les era agafada a la barra del llit i cridant, cridant molt fort, perquè això m'ajudava a fer marxar lleugerament el dolor que sentia. Vaig intentar altres maneres: la pilota, la paret, moviment de malucs, massatges... Però per a mi la millor era dreta, fent força amb les mans contra la barra de ferro i amb els peus contra el terra, i els xiscles, gairebé incontrolables, que anaven d'acord amb la pujada i la baixada del dolor. També buscava el meu company, per agafar-lo i descarregar-li força.

Vam decidir d'utilitzar la banyera per passar millor el dolor, però ja no hi vam ser a temps. Just abans de posar-m'hi em van mirar i estava de 10 cm: tocava empènyer!! En la mateix posició que havia passat les contraccions i amb la meva parella a la vora, vaig començar a fer força seguint les instruccions de la llevadora. El moment àlgid va ser quan em va dir que posés la mà allà on sentia un pes i vaig notar el cap del Martí. Això em va donar unes forces enormes per continuar empenyent, i al cap de poc temps, a les 21.47 h, ja el tenia als meus braços. Vaig cridar-lo pel seu nom i tant al pare com a mi ens queien les llàgrimes: era preciós. Vam estar un parell d'hores ben bones pell a pell i ja se'm va enganxar al pit. Jo estava cansada però feliç i contenta i sense un tall ni un punt, res.

El fet de parir amb el meu company, descalça, amb els peus tocant el terra i mig nua és una sensació molt salvatge i animal: la felicitat en estat pur. I mentre escric aquest relat encara m'emociono, ja que va ser un instant etern que sempre guardarem amb nosaltres, un moment meravellós!

El que més valorem d'haver tingut un part respectat i no intervingut és la llibertat de moviments, la intimitat que tens com a parella i la naturalitat de tot el procés. És una experiència que recomano a totes les futures mares perquè néixer d'aquesta manera és un dels dos millors regals que podem fer als nostres fills (l'altre és la lactància materna). A més, totes tenim la força i estem preparades per fer-ho, simplement hem de confiar que nosaltres, com la majoria de les nostres avantpassades, també en serem capaces.

Finalment, volem agrair a l'equip de llevadores i infermeres del Pius la seva tendresa i dedicació a l'hora de tractar amb la gent.

Gràcies, gràcies, gràcies!

Com a pare voldria afegir que mai no vaig tenir clar si suportaria tot el procés del part, però va anar tan ràpid que no vaig tenir temps de pensar-m'ho. Ara no me'n penedeixo pas, al contrari, si no ho hagués fet crec que me n’hagués penedit tota la vida.

M & J & M

                                                    *******************

Sempre havia tingut clar que el dia que em quedés embarassada voldria tenir un part el més natural i respectat possible. Quan aquest moment va arribar vaig descobrir el blog Néixer al Pius i em vaig posar en contacte amb l’àrea de llevadores. La llevadora va ser molt amable i ens va mostrar les instal·lacions, ens va explicar tot el que necessitàvem i va respondre totes les nostres preguntes, així que decididament el nostre futur fill o filla naixeria a Valls.

La matinada del 6 de juny vaig començar a notar les primeres contraccions. Havia arribat el gran moment! No estava gens nerviosa, faig ioga des de fa anys i havia estat practicant postures i respiracions al llarg de l’embaràs. El dolor no m’espantava gens, només m’amoïnava una mica no saber si aquell dia em trobaria prou bé com per poder afrontar-lo. Les primeres contraccions eren suaus i espaiades, fàcils de sobrepassar. Durant el dia van anar augmentant en intensitat i quan ja eren tan llargues i seguides com marquen els manuals vam dirigir-nos sense presses al Pius.

Com que el bebè no estava encaixat del tot i encara no arribava als 5 centímetres de dilatació vaig començar fent treball vertical amb l’ajuda de la pilota. Les contraccions cada cop eren més fortes i les pressions que em feia el meu company al sacre per tal de reduïr el dolor ja no funcionaven.Després el cos em va demanar posar-me dreta, recolzada a la paret. En aquells moments no pensava ni amb les postures ni amb les respiracions que tant havia practicat. El cap i la ment van desaparèixer per tal que el cos pogués treballar tal com ho necessitava. En tot moment la llevadora ens va deixar fer al nostre aire i només anava entrant de tant en tant a l’habitació per controlar que tot anés bé.

El dolor de les contraccions em feia cridar força i la llevadora em va preparar la banyera amb aigua calenta per tal de continuar el treball de part allà. Dins la banyera deuria avançar feina força ràpid perquè és on vaig tenir les contraccions més bèsties. Sí, les contraccions fan un mal de mil dimonis i arriba un moment que són tan seguides que no pots ni descansar entre una i altra. Fins i tot arribes a pensar que no seràs capaç de suportar tan dolor i que hauràs de demanar l’epidural...

Dins la banyera picava de mans, remugava, cridava sons grutural i m’aferrava als braços del Lluís tot exigint-li que no parés de tirar-me aigua per sobre l’esquena. Realment si m’haguessin dit que faria una treball de part tant primitiu i cavernícola com aquell no m’ho hagués cregut. Però en els moments de dolor tan intens el millor és deixar-se anar, no reprimir res i confiar en que el teu cos superi com pugui el repte.

En poc més d’una hora ja havia dilatat del tot i ja li podia tocar el caparró al meu bebè! Vaig sortir de la banyera i em vaig penjar de la liana. Les contraccions van canviar de patró i en certa manera eren més suportables. A cada contracció empenyia avall com podia, però em faltava convenciment. De la liana vaig passar a la cadira de parts. No acabava de trobar la posició adequada però tampoc va fer falta que em preocupés gaire per això: el batec fetal del bebè disminuïa i calia monitoritzar-me permanentment. La llevadora em va haver de trencar la bossa de les aigües per tal reduir el temps del part. No hi feia res, tot era en benefici del meu bebè.

Una ginecòloga ja treia el cap per la porta per si calia accelerar la cosa però la llevadora en tot moment va mantenir la calma i va confiar en que podria parir el meu bebè jo sola. A través dels monitors podia sentir perfectament com baixava la seva freqüència cardíaca i això va fer que traiés forces d’on no en tenia. Vaig tancar els ulls per concentrar-me en mi i el meu bebè i vaig empènyer amb totes les meves forces i tot el meu cor. Va ser com si una bomba, literalment, esclatés a les meves parts baixes. Quin mal!! Però la recompensa era allà, el cap ja havia sortit i amb una empenteta més ja vaig tenir el meu bebè a sobre. Així, amb la cosa més bonica del món sobre teu, t’oblides de la cremor de la vulva i de tot plegat, però el part no s’acaba aquí... Primer toca treure la placenta i després cosir el perinné.

Sabia que donar a llum de manera natural i sense calmants seria dolorós però, si he de ser sincera, no m’esperava que ho fos tant. La realitat és aquesta, que el dolor va superar les meves expectatives. Però en un part no tot és dolor, és un cúmul de sensacions molt intenses i a vegades fins i tot contraposades. Així que sí, val la pena. Val la pena passar per totes les etapes del part i patir com mai ho has fet. Val la pena portar al món al teu fill de la manera més natural i innocua possible. Val la pena viure intensament un moment tant meravellós i màgic de la teva vida. És una experiència vital, transformadora, i viure-la plenament i amb consciència et porta a un altre nivell i et fa donar compte de moltes coses. Parir al Pius ha estat una de les millors decisions que he pres mai. Gràcies per tot a tots els professionals que van acompanyar el part i els dies al hospital.

El pare diu: Poca cosa pot dir el protagonista secundari d’aquesta història, que es va esforçar en fer-ho tot tant bé com va sapiguer. Simplement mostrar el meu agraïment etern a la llevadora que ens va atendre, per ser tan bona llevadora i millor persona. Moltes gràcies per ajudar-nos a portar al món aquesta coseta que tan estimo. Moltes gràcies també a les amables infermeres del Pius, ens van ajudar i donar bons consells.

 Un petó per a tothom de part de la Mònica, el Lluís i la petita Merlès.

                                                          ***************

NAIXEMENT DE GAL.LA

Després de quaranta una setmanes i dos dies, havia arribat el dia. Gal.la, la meva primera filla havia decidit sortir de la panxona. El pare i jo havíem esperat aquest moment amb molta calma. Teníem moltes ganes de veure-la però volíem que tot seguís el seu curs i, tot i que la barrera psicològica de les quaranta dues setmanes s’estava apropant, estàvem convençuts que ella sabria escollir el moment. 

Al llarg de l’embaràs ens vam adonar que el tipus de part que ens oferia la clínica privada on em feien el seguiment no era el que nosaltres volíem, així doncs vam buscar altres opcions i, després de visitar el Pius i visitarnos amb el Dr Boj, vam tenir clar que volíem que la Gal·la tingués un naixement respectat com el que ofereixen.

Arribem al Pius a les quatre del matí de divendres 27 de març.Vivim a una hora de distància.Havia tingut contraccions prou seguides i intenses com per anar fins a l’hospital, però un cop allí van deixar de ser tant freqüents. Cap a les vuit del matí es van reactivar i un tacte va confirmar que estava dilatada entre 2-3 cm i amb el coll esborrat. La llevadora que ens va acompanyar durant tot el part, em va proposar començar a provar posicions a la liana mentre preparava la banyera.

Que bé anava poder agafar-me a la liana a cada contracció, bevent i sense via! A la banyera hi vaig estar unes dues hores, jo en aquest punt ja havia perdut una mica la noció del temps, les contraccions ja eren molt intenses i el meu cos va entrar en estat salvatge, a cada contracció una força incontrolable sortia de dins meu en forma de crits. Sort de l’aigua calenteta que m’ajudava a relaxar-me i del suport en tot moment de la llevadora i el Jordi, la meva parella.

 Després de poc més de tres hores  ja estava dilatada de gairebé 9 cm, havíem fet molta feina! Vaig decidir sortir de la banyera i començar a provar altres posicions: a quatre grapes abraçant la pilota, a la liana, al llit obstètric, sempre acompanyada pel Jordi i la llevadora que em feien massatges a la part baixa de l’esquena i m’ajudaven molt a calmar el dolor a cada contracció mentre jo buscava la posició més còmode per a mi i per a la Gal·la.

Arribats en aquest punt semblava que la cosa no avançava prou. Un tacte va confirmar que la Gal·la venia amb la bossa intacta i que un “reborde” de coll uterí feia alentir el procés. Jo estava molt cansada i no em podia imaginar que aquell dolor s’allargués molta estona més. Donada la situació d´esgotament la llevadora em va oferir la possibilitat  de fer un tacte per ajudar a la Gal·la a salvar aquest “reborde”. L’altra opció era esperar que ella sola, prenent-se el seu temps, aconseguís fer-ho. No em sentia amb forces ni per un tacte molest ni per aguantar gaire estona, però sense gairebé ni adonar-me’n, li estava dient a la Gal·la interiorment que ella podia fer-ho, juntes podíem. I així va ser, no sé quanta estona va passar, dues hores i mitja potser, però quan van arribar les ganes d’empènyer vam saber del cert que la Gal·la, dins de la bossa, havia aconseguit avançar una mica més i ja entravem a la recta final.

Per a l’expulsiu vaig triar la cadireta de parts. El Jordi estava assentat darrera meu i amb un coixí de lactància a les cames on jo podia recolzar-me al mateix temps que m’agafava de la liana. Va ser molt curiós perquè uns mesos abans, quan la llevadora m’havia preguntat com m’imaginava el meu part, li havia dit a la cadireta de parts! 

En aquesta posició i amb unes contraccions molt intenses però prou espaiades per descansar, va ser com la Gal·la, poc a poc i dins de la bossa va arribar al món a les 15:40 de la tarda. Uns instants després vaig expulsar la placenta i el Jordi va poder tallar el cordó que ja no bategava.  Va ser un expulsiu lent, però totalment respectat. 

Amb la Gal·la entre els meus braços fent pell amb pell des del moment zero, la llevadora em va confirmar que tenia el perineu intacte! Després de tres hores fent pell amb pell en el mateix ambient on havia donat a llum, vam pujar a l’habitació i començàvem una nova vida tots tres.

Aprofitem per agrair al equip del Pius el suport i la confiança que ens va donar en tot moment i que sens dubte van ser un element clau perquè l’arribada de la Gal·la fos tant especial, respectada, conscient i salvatge.

                                                            **********************

NAIXEMENT D´ASIER

Després d’un embaràs formidable el dia en que van començar les contraccions tot estava preparat per rebre al meu primer bebé.Les primeres es van donar a primera hora del matí, eren fluixetes però es donaven cada cinc minuts, després de valorar que eren continues vam decidir fer el viatge fins al hospital de  Valls tranquil·lament on volíem donar a llum i havíem visitat prèviament, ficant.nos en contacte amb les llevadores de sala de parts i ens agradava la seva manera de treballar respectant el procés del part.  

Tranquil·lament vam fer el viatge, vam parar a esmorzar, vam avisar a la família i en arribar allà sobre les 11:00h, hem van posar els monitors però “la cosa encara estava molt verda” i les indicacions van ser que anéssim a passejar, dinéssim tranquil·lament i a la tarda sobre les 16:00h tornéssim per valorar si el part continuava el seu curs o s’havia parat i podíem marxar a casa.

Per tant, vam marxar i hem venia de gust caminar per la muntanya, feia un dia de sol esplèndid i tenia ganes d’estar a l’aire lliure, però passejant, passejant… vaig començar a trobar espàrrecs i vaig estar agafant tota emocionada fins a la 13:30h gairebé, a tot això les contraccions continuaven cada cinc minuts però no eren gaire molestes.

Vam anar a dinar, tot perfecte i uns postres boníssims. En acabar, amb la panxa plena, vam anar cap a l’hospital, eren les 16:00h i en tornar a posar-me els monitors ja ens van dir que començava a dilatar i hem quedaria ingressada.

El meu home va anar a deixar el cotxe ben aparcat, a donar-li el sopar a la Enare, la nostra gosseta i va portar tot el necessari per quedar-se amb mi i que ja no li calgués sortir.

Quan tot això estava enllestit, ens vam instal·lar a la sala de parts, amb la música que nosaltres vam escollir, una llum relaxant, veletes, les lianes per poder agafar-me, bosses de calor per pal·liar el dolor als ronyons i el meu home donant-me massatges a l’esquena, que més es pot demanar!.

En qüestió d’un parell o tres d’hores les contraccions ja eren importants i es feia més difícil d’aguantar però en arribar als cinc-sis cm de dilatació ja vaig poder entrar a la banyera. Allà les contraccions es poden aguantar millor, l’aigua calenta relaxa i l’ambient resultava molt tranquil i acollidor. El meu home anava tirant aigua calenta sobre la panxeta perquè no tingués fred ja que aquesta hem sortia tota de l’aigua.

En arribar als 10cm de dilació vaig sortir de la banyera per començar a empènyer, en sortir d’aquesta vaig trencar aigües i desprès d’unes quantes contraccions a les 3:25h de la matinada l’Asier ja estava amb nosaltres.No vaig tenir ni un sol punt!

Només sortir el vaig agafar i posar sobre el meu pit deixant passar tota la sang del cordó que va estar deu minuts bategant, mentre l’Asier ja anava tot sol a buscar la popa.

Va ser l’experiència més maca i meravellosa que hem viscut a la nostra vida, són moments de molta intensitat que ningú s’hauria de perdre perquè no es tornen repetir.

Amb molt carinyo Paco, Mireia i Asier.