dimecres, 13 d’abril de 2016

NAIXEMENT DE L´HUG, relats de la seva mare i del seu pare.


RELAT DE LA MARE

El dia esperat va arribar el 30 de gener a les 03.45 hores de la matinada a l’hospital de Valls, tal i com havíem pensat, preparat i imaginat. De la mà d’una dolça, entregada i rigorosa llevadora.

La veritat que sense la seva tranquil·litat i professionalitat no sé si haguéssim anat tant ràpid i tant bé. La qüestió és que així va ser el naixement del nostre primer fill Hug va ser respectat, esperat i desitjat.

Una sèrie de factors hi van jugar a favor com ara: la meva preparació com a gestant, aprenent a confiar en mi mateixa i en la sabiduria i fortalesa del meu cos; també en la plena confiança i capacitat de resposta i adaptació del pare, a més de saber decidir i donar el que necessitàvem en cada moment. En aprendre a gestionar la paciència, ja que l’Hug va néixer la setmana 41 més 4 dies i ja havia rebut una mica de pressió i advertència per la proximitat en la data màxima per donar llum. Però, com molt ben assessorada i animada anava per part de diferents llevadores, que calia paciència que tot arribaria i també confiar perquè encara hi havia temps. I així va ser.
Després d’esperar molt perquè pensava que l’Hug arribaria abans de la setmana 40 perquè m’havien dit que era gran, doncs què fer “mentre s’està esperant”: nedar, caminar, cantar, ballar, ioga, usar la pilota de pilates, tranquil·litat, tot i algun moment de desesperació per la proximitat de la data límit i el temor al que no volia també ho contemplava. En fi, estar el més bé. Tot i que durant l’espera també tenia ben present que tot era possible a l’hora del part i que calia acceptar i rebre-ho amb els braços oberts. Encara que teníem tota la confiança, ho teníem clar i allí anaven totes les nostres forces. Un part tranquil, íntim, pacient, ambient favorable, llum tènue, música preparada per la nova arribada, ús de pilota, banyera, moviment lliure en tot moment com també l’ús de monitors de forma intermitent, acompanyament del pare en tot moment, confiança i confort per part de totes, ... i així va ser.

Començant amb contraccions sense dolor però contínues durant la nit del dijous, pèrdues al matí, i pel matí control rutinari del nen o nena, més la informació d’un tacte vaginal que ens deia que el coll de l’úter ja estava mig borrat. Calia esperar. I sí, ho teníem clar sent de fora de Valls, ens quedàvem pels voltants i ens llogàvem una habitació per passar la nit i fer la feina prèvia al part a l’aire lliure i en moviment.
Confiàvem en què em posaria de part ben aviat. La llevadora que ens va assistir ens havia donat molta confiança i ens havia preguntat també com desitjàvem el part. Així, que la informació ja hi era.

Durant el dia vam caminar pels voltants del poble, per la natura, per les vinyes prenent l’aire i el sol. Cada vegada les contraccions eren més freqüents i començava el dolor. Però, com molt bé havia indicat la llevadora, saps si vas de part o són pròdroms quan les contraccions es toleren o ja no. Encara podia caminar prou. Vam poder dinar, tot i que ja m’entrava poc l’aliment, algun símptoma (si tens gana es que encara estàs bé que la cosa encara ha de començar). Però, després de dinar ja no vaig poder estirar-me per fer migdiada i agafar forces, sentia que això augmentava i calia posar-me a la feina, ja que, el petit ja s’hi havia posat. Li parlava i connectàvem en què faríem molt bona feina, seriem un bon equip i tots tres ens en sortiríem perfectament.

Així la tarda va ser llarga i vaig continuar caminant, començava a sentir les contraccions cada cop més fortes. Aquestes ja em feien parar la marxa. Vaig tenir alguna pèrdua més i després d’una banyera a l’hotel cap a les 11 de la nit vaig sentir que ja volia anar a l’hospital perquè la cosa semblava anar en serio i cada cop em costava més moure’m.
Així va ser, vam anar cap a l’hospital i entrant per urgències ens va venir a buscar la llevadora que ja ens havia atès al matí i a la tarda, encantadora. De camí a la sala de parts paràvem per deixar que la forta i sentida contracció pares. Allí a la saleta que ja havíem visitat i fet monitors ens sentíem com a casa, l’entorn era tranquil, estàvem sols, la llum de sal, la música, la banyera, ... Ràpid vaig acceptar la banyera, mentre el meu company em tirava aigua tèbia quan intentava relaxar-me per emprendre forces per rebre la nova contracció. Al sortir-ne la llevadora em va tornar a fer un tacte per informar i ja havia dilatat per complet amb unes tres horetes. Llavors tocaven els coneguts “pujos”. Tenia ganes d’empènyer. Tota l’estona practicava el aquí i l’ara perquè sabia que tot dolor i situació era passatgera i volia estar el màxim de conscient i activa durant  la feina de part. Perquè també sabia que el petit, el pare i la llevadora estaven fent la seva feina i sabien quina tocava a cada moment. Doncs jo també, el propòsit ser part activa i confiar en mi i el meu cos, preparades per l’esdeveniment.

Empènyer com també havia practicat, de peu usant les lianes, de cuclilles, de costat a la camilla, de quadrúpeda, ... i de forma intermitent la llevadora em posava el monitor per escoltar els batecs, tot com tocava, en definitiva moviment lliure com volia.  La llevadora hàbil i experimentada em va oferir anar al lavabo per avançar en el procés de l’expulsiu, juntament amb el meu marit allí es on vaig fer els pujos que van col·locar al meu fill al canal de part. De retorn a la habitació, com podia, malgrat pensar algun moment que el meu company m’ajudaven i m’animaven a seguir, a confiar i a treballar perquè el petit surtis al més aviat i segur possible. El mal era molt fort, els crits, la força i tensió també però vaig centrar-me en deixar sentir i donar el màxim, malgrat que notava alguna estrebada, però el final ho justificava tot. Així, que quasi després d’una hora, va arribar el moment; usant la cadireta, la liana, el meu company sostenint-me i així la llevadora protegint el perineu es com va sortir primer el capet de l’Hug seguidament tot el cosset. Va ser el naixement que havíem desitjat. L’Hug va arribar, i malgrat els estreps i l’intens dolor ja el teníem als nostres braços. Tot perfecte amb temps i seguretat.

En fi, l’experiència del part no la canviaria, ni el lloc, ni la llevadora que en tot moment va confiar i executar la feina amb rigor i no va caldre cap mes professional.
Agrair al personal que ens va atendre i felicitar-lo de tot cor. Primer per obrir les portes, ensenyar l’espai i permetre familiaritzar-te, aquest fet va ajudar a tenir clar de venir a donar llum al Pius, a pesar de la distància respecte el nostre domicili.

Després, l’atenció, el respecte, l’interès de com desitjàvem el naixement, com la transmissió de confiança, van ser claus durant tot el procés. Tant durant l’embaràs com durant les fases del part, com en el postpart, un altra fase intensa on encara més confiança, paciència fortalesa i amor fa falta. Crec que a nivell social fa falta un reconeixement més marcat cap a les llevadores, per la feina tant crucial i imprescindible que fan alhora d’acompanyar les dones en cada procés. Gràcies de debò. També, cal un reconeixement cap a les dones en general per tot el que passem i vivim en silenci. I últim, perquè cada cop hi hagi més llocs on dur a terme naixements respectats i naturals, perquè cada cop puguem parir amb més consciència, presència i amb un entorn humà i físic desitjat.

Afegir, també que hauríem de poder optar per un part en aquestes condicions en els nostres hospitals de zona. Només reclamar l’oportunitat per a tota dona de tenir un part amb les condicions desitjades, respectades i conscients. On es senti reconfortada i acompanyada en tot moment, ja que som dones i mares preparades per fer-ho.

Moltes gràcies per haver format part del nostre ordit alhora de donar llum a l’Hug. Sempre ho portarem amb nosaltres.

Hug, Rosa Aitana, Josep.


RELAT DEL PARE

La teva arribada la vam anar preparant amb molt de temps. La teva mare li va anar donant forma amb molta antelació. Cursos, llibres, persones que l’orientaven, preparació mental, física i espiritual, molts toms i quilòmetres. Jo la vaig acompanyar arreu, i tot i que a vegades pensava que potser no calia tant ara els tornaria a fer tots. Ha estat un gran i vital aprenentatge, una meravellosa experiència culminada amb un part somiat.

Tot plegat ens va portar a Valls, a l’Hospital Pius. Venint des del Pallars semblava una mica lluny però el context en el qual se’ns proposava el naixement del nostre fill o filla lligava perfectament amb els desitjos de la mare i, en conseqüència, plenament amb els meus. L’amabilitat, la confiança i la seguretat que ens transmetien l’equip de llevadores i sobretot les seves cares més visibles van ser un dels motiu principals per anar a fer cap aquí.

La meva experiència en aquelles darreres 24 hores vindria a ser el que havia ja anat entenent que havia d’anar fent durant els mesos previs. Protegir aquells dos cors en un, alliberar-los de qualsevol espurna de preocupació, fer-los riure si calia i tranquil·litat si s’esqueia. Vam baixar a Valls el dia 29 tot pensant que a la pujada ja seríem un més. En una primera visita matinera vam conèixer l’encantadora i tranquil·la llevadora que ens acompanyaria en aquell trajecte final de viatge. Els seus consells: no tingueu pressa, tot va bé, veureu el moment, aneu, jo estaré aquí. Confiats vam anar esperant aquelles senyals tot caminant per llocs de pau en algun poblet pròxim a Valls. Vam preveure un camp base a prop també, per si anava més per llarg la cosa, a 5 minuts del Pius, en una confortable habitació d’hotel. Vam continuar preparant-nos fent un dia ben normal, caminant força fins que cap a la tarda nit la meva companya va voler anar a relaxar-se tot fent els primers banys quan ja començava a notar que les contraccions eren més intenses. Dues hores a l’hotel van ser suficients per a decidir anar ja definitivament al Pius. Eren les 23.00, el moment ja arribava. Parant sovint mentre caminava, la meva valenta va arribar a l’habitació que més d’un cop ja havíem vist i que ja ens era familiar. Ens vam situar. Llum intima, tènue i càlida, música suau, que acompanyava el moment i que contrastava amb el que ella sentia. Allí, només tres persones i la que havia de néixer, intimitat total.
Revisió de la llevadora, tot va bé. Primera feina dilatar. La Rosa Aitana s’anava poc a poc transformant, entrant en si mateixa. Com fent-se lloba, cada vegada que rebia una de les contraccions aixecava el cap com buscant la seva estimada lluna per mostrar-li el seu plany. Totes les hores fins al naixement van ser d’un esforç que no es poden explicar massa, allò semblava que seria extenuant per ella. Una de les claus de tot plegat en un part natural és no excedir-se en les hores d’esforç i els consells de la llevadora, sense saber-ho nosaltres, sempre van jugant en aquest sentit. Aquí, aleshores, i entra en joc el físic i la preparació de la mare i la Rosa Aitana està preparada i a més és molt valenta físicament, que m’ho diguin a mi... Així en 3 hores va passar dels 3 centímetres de dilatació als 10, el camí estava obert. Fins aquell moment jo el que principalment feia era donar-li aigua per hidratar-se i ajudar-la a relaxar-se a la banyera tot vigilant tots els seus moviments.
Les darrers hores van ser empènyer. Optimitzar cada vegada aquella força, aquell esforç impressionant. Canviar de posició, de lloc, escoltant i atenent els consells i ànims de la llevadora. El company? Fer cada “pujo” amb ella, al seu costat, abraçant-la, tensant-me amb ella, donant-li amor i confiança, xiuxiuejant alguna cançó, gaudint i inquietant-me tot veient-la dansar agafada a la tela... fins que després de fer una visita al bany , on va fer els pujos claus, va arribar el moment. Ella asseguda i jo també darrera seu embolicant-la amb els meus braços i mirant els dos en el mateix sentit vam veure com apareixia a les mans de la llevadora el nostre fill. Vaig tenir la sensació que hagués nascut de dins meu!!!
Tot seguit ens el va donar i vam creuar aquella primera mirada.
A partir d’aquí emocions i agraïments, descans i algun punt, alguna foto per no oblidar l’instant, petons, mirades mare i fill, i la il·lusió d’haver fet de la millor manera que ens havíem proposat el moment més important de la vida del nostre Hug, i d’haver-ho fet en el millor lloc possible.

Res, que em sento un privilegiat per haver pogut triar, amb la meva companya, la manera de néixer del nostre fill. Amb les nostres famílies a prop però no al damunt, en un lloc on et deixen triar, t’acompanyen i si no cal no intervenen. Reivindicar des d’aquestes línies lo natural que a vegades en aquesta societat del progrés sembla lo estrany. Situar i donar a la dona el que és mereix, el poder de la confiança en ella i el seu cos, en la manera de parir, de la mà de la ciència si cal com a companya de viatge però mai com qui la reemplaça o anul·la.

I Finalment, moltes gràcies de tot cor a totes les llevadores, professionals i persones amb les quals ens vam trobar al Pius, sempre tindrem unes agraïdes paraules i un dolç record per a vosaltres.


Hug, Rosa Aitana i Josep

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada