divendres, 23 d’octubre de 2015

NAIXEMENT DEL MARTÍ AL PIUS DE VALLS



Després d'un embaràs tranquil i calorós, en què sempre vaig tenir clar que el més important érem el nen i jo i durant el qual mai vaig tenir por del moment de parir, va arribar el dia assenyalat. Semblava que havia de ser un dia normal: em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig sortir a caminar amb el gos. Durant el matí vaig notar petites pèrdues, com si se m’escapés el pipí, però estava tranquil·la perquè pensava que el trencament de bossa havia de ser molt més bèstia i perquè encara em faltaven 10 dies. Tot i així, quan vaig veure al calendari que aquell dia la lluna canviava a plena, vaig començar a sospitar que el Martí estava a punt d'arribar.  Al migdia vaig contactar amb la llevadora, que em va dir que podia ser un trencament parcial de bossa i que s'havia de comprovar: si anàvem a l'hospital de vora de casa i ho era, se'm quedarien, i això no era el que volíem. Teníem clar que, si es podia, volíem un part respectat, tal com havíem explicat al pla de part, i sabíem que a Valls respectarien les nostres decisions. Així doncs, després de parlar-ho amb la meva parella vam decidir anar cap a Valls. Sortíem de vora Lleida que ja era la tarda i arribàvem a Valls a les 7 del vespre. Durant el camí vaig sentir algunes contraccions, però eren tan fluixes que gairebé ni les notava. Tots dos anàvem molt animats i recordo que comentàvem que si el nen naixia aquell dia ho faria el mateix dia que el seu pare: el 31 de juliol.

Un cop a Valls, tot va anar molt ràpid i quasi no vam tenir temps de pensar. Només entrar a la maternitat ens vam sentir acollits: s'hi respirava tanta calma i harmonia... Recordo sobretot el silenci. Jo estava molt relaxada perquè per res del món m'imaginava que en menys de dues hores tindria el Martí als meus braços. La Sílvia va comprovar que efectivament havia trencat bossa, que estava dilatada de 4 cm i que ja tenia contraccions, per tant, ja no vam marxar. De sobte, vaig ser conscient que aquella nit pariria i que seria com i on nosaltres havíem decidit: al Pius. Quan tots dos vam haver assumit la nova situació, tot va anar a la velocitat de la llum. De cop i volta vaig començar a tenir unes contraccions molt fortes, doloroses i seguides, que em van agafar com per sorpresa, i la millor manera que vaig trobar per passar-les era agafada a la barra del llit i cridant, cridant molt fort, perquè això m'ajudava a fer marxar lleugerament el dolor que sentia. Vaig intentar altres maneres: la pilota, la paret, moviment de malucs, massatges... Però per a mi la millor era dreta, fent força amb les mans contra la barra de ferro i amb els peus contra el terra, i els xiscles, gairebé incontrolables, que anaven d'acord amb la pujada i la baixada del dolor. També buscava el meu company, per agafar-lo i descarregar-li força.

Vam decidir d'utilitzar la banyera per passar millor el dolor, però ja no hi vam ser a temps. Just abans de posar-m'hi em van mirar i estava de 10 cm: tocava empènyer!! En la mateix posició que havia passat les contraccions i amb la meva parella a la vora, vaig començar a fer força seguint les instruccions de la llevadora. El moment àlgid va ser quan em va dir que posés la mà allà on sentia un pes i vaig notar el cap del Martí. Això em va donar unes forces enormes per continuar empenyent, i al cap de poc temps, a les 21.47 h, ja el tenia als meus braços. Vaig cridar-lo pel seu nom i tant al pare com a mi ens queien les llàgrimes: era preciós. Vam estar un parell d'hores ben bones pell a pell i ja se'm va enganxar al pit. Jo estava cansada però feliç i contenta i sense un tall ni un punt, res.
El fet de parir amb el meu company, descalça, amb els peus tocant el terra i mig nua és una sensació molt salvatge i animal: la felicitat en estat pur. I mentre escric aquest relat encara m'emociono, ja que va ser un instant etern que sempre guardarem amb nosaltres, un moment meravellós!
El que més valorem d'haver tingut un part respectat i no intervingut és la llibertat de moviments, la intimitat que tens com a parella i la naturalitat de tot el procés. És una experiència que recomano a totes les futures mares perquè néixer d'aquesta manera és un dels dos millors regals que podem fer als nostres fills (l'altre és la lactància materna). A més, totes tenim la força i estem preparades per fer-ho, simplement hem de confiar que nosaltres, com la majoria de les nostres avantpassades, també en serem capaces.
Finalment, volem agrair a l'equip de llevadores i infermeres del Pius la seva tendresa i dedicació a l'hora de tractar amb la gent.
Gràcies, gràcies, gràcies!

Com a pare voldria afegir que mai no vaig tenir clar si suportaria tot el procés del part, però va anar tan ràpid que no vaig tenir temps de pensar-m'ho. Ara no me'n penedeixo pas, al contrari, si no ho hagués fet crec que me n’hagués penedit tota la vida.

M & J & M


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada