dilluns, 24 d’agost de 2015

NAIXEMENT DE LA MERLÈS

Sempre havia tingut clar que el dia que em quedés embarassada voldria tenir un part el més natural i respectat possible. Quan aquest moment va arribar vaig descobrir el blog Néixer al Pius i em vaig posar en contacte amb l’àrea de llevadores. La llevadora va ser molt amable i ens va mostrar les instal·lacions, ens va explicar tot el que necessitàvem i va respondre totes les nostres preguntes, així que decididament el nostre futur fill o filla naixeria a Valls.

La matinada del 6 de juny vaig començar a notar les primeres contraccions. Havia arribat el gran moment! No estava gens nerviosa, faig ioga des de fa anys i havia estat practicant postures i respiracions al llarg de l’embaràs. El dolor no m’espantava gens, només m’amoïnava una mica no saber si aquell dia em trobaria prou bé com per poder afrontar-lo. Les primeres contraccions eren suaus i espaiades, fàcils de sobrepassar. Durant el dia van anar augmentant en intensitat i quan ja eren tan llargues i seguides com marquen els manuals vam dirigir-nos sense presses al Pius.

Com que el bebè no estava encaixat del tot i encara no arribava als 5 centímetres de dilatació vaig començar fent treball vertical amb l’ajuda de la pilota. Les contraccions cada cop eren més fortes i les pressions que em feia el meu company al sacre per tal de reduïr el dolor ja no funcionaven.Després el cos em va demanar posar-me dreta, recolzada a la paret. En aquells moments no pensava ni amb les postures ni amb les respiracions que tant havia practicat. El cap i la ment van desaparèixer per tal que el cos pogués treballar tal com ho necessitava. En tot moment la llevadora ens va deixar fer al nostre aire i només anava entrant de tant en tant a l’habitació per controlar que tot anés bé.

El dolor de les contraccions em feia cridar força i la llevadora em va preparar la banyera amb aigua calenta per tal de continuar el treball de part allà. Dins la banyera deuria avançar feina força ràpid perquè és on vaig tenir les contraccions més bèsties. Sí, les contraccions fan un mal de mil dimonis i arriba un moment que són tan seguides que no pots ni descansar entre una i altra. Fins i tot arribes a pensar que no seràs capaç de suportar tan dolor i que hauràs de demanar l’epidural...

Dins la banyera picava de mans, remugava, cridava sons grutural i m’aferrava als braços del Lluís tot exigint-li que no parés de tirar-me aigua per sobre l’esquena. Realment si m’haguessin dit que faria una treball de part tant primitiu i cavernícola com aquell no m’ho hagués cregut. Però en els moments de dolor tan intens el millor és deixar-se anar, no reprimir res i confiar en que el teu cos superi com pugui el repte.

En poc més d’una hora ja havia dilatat del tot i ja li podia tocar el caparró al meu bebè! Vaig sortir de la banyera i em vaig penjar de la liana. Les contraccions van canviar de patró i en certa manera eren més suportables. A cada contracció empenyia avall com podia, però em faltava convenciment. De la liana vaig passar a la cadira de parts. No acabava de trobar la posició adequada però tampoc va fer falta que em preocupés gaire per això: el batec fetal del bebè disminuïa i calia monitoritzar-me permanentment. La llevadora em va haver de trencar la bossa de les aigües per tal reduir el temps del part. No hi feia res, tot era en benefici del meu bebè.

Una ginecòloga ja treia el cap per la porta per si calia accelerar la cosa però la llevadora en tot moment va mantenir la calma i va confiar en que podria parir el meu bebè jo sola. A través dels monitors podia sentir perfectament com baixava la seva freqüència cardíaca i això va fer que traiés forces d’on no en tenia. Vaig tancar els ulls per concentrar-me en mi i el meu bebè i vaig empènyer amb totes les meves forces i tot el meu cor. Va ser com si una bomba, literalment, esclatés a les meves parts baixes. Quin mal!! Però la recompensa era allà, el cap ja havia sortit i amb una empenteta més ja vaig tenir el meu bebè a sobre. Així, amb la cosa més bonica del món sobre teu, t’oblides de la cremor de la vulva i de tot plegat, però el part no s’acaba aquí... Primer toca treure la placenta i després cosir el perinné.

Sabia que donar a llum de manera natural i sense calmants seria dolorós però, si he de ser sincera, no m’esperava que ho fos tant. La realitat és aquesta, que el dolor va superar les meves expectatives. Però en un part no tot és dolor, és un cúmul de sensacions molt intenses i a vegades fins i tot contraposades. Així que sí, val la pena. Val la pena passar per totes les etapes del part i patir com mai ho has fet. Val la pena portar al món al teu fill de la manera més natural i innocua possible. Val la pena viure intensament un moment tant meravellós i màgic de la teva vida. És una experiència vital, transformadora, i viure-la plenament i amb consciència et porta a un altre nivell i et fa donar compte de moltes coses. Parir al Pius ha estat una de les millors decisions que he pres mai. Gràcies per tot a tots els professionals que van acompanyar el part i els dies al hospital.

El pare diu: Poca cosa pot dir el protagonista secundari d’aquesta història, que es va esforçar en fer-ho tot tant bé com va sapiguer. Simplement mostrar el meu agraïment etern a la llevadora que ens va atendre, per ser tan bona llevadora i millor persona. Moltes gràcies per ajudar-nos a portar al món aquesta coseta que tan estimo. Moltes gràcies també a les amables infermeres del Pius, ens van ajudar i donar bons consells.

 Un petó per a tothom de part de la Mònica, el Lluís i la petita Merlès.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada