dimecres, 13 d’abril de 2016

NAIXEMENT DE L´HUG, relats de la seva mare i del seu pare.


RELAT DE LA MARE

El dia esperat va arribar el 30 de gener a les 03.45 hores de la matinada a l’hospital de Valls, tal i com havíem pensat, preparat i imaginat. De la mà d’una dolça, entregada i rigorosa llevadora.

La veritat que sense la seva tranquil·litat i professionalitat no sé si haguéssim anat tant ràpid i tant bé. La qüestió és que així va ser el naixement del nostre primer fill Hug va ser respectat, esperat i desitjat.

Una sèrie de factors hi van jugar a favor com ara: la meva preparació com a gestant, aprenent a confiar en mi mateixa i en la sabiduria i fortalesa del meu cos; també en la plena confiança i capacitat de resposta i adaptació del pare, a més de saber decidir i donar el que necessitàvem en cada moment. En aprendre a gestionar la paciència, ja que l’Hug va néixer la setmana 41 més 4 dies i ja havia rebut una mica de pressió i advertència per la proximitat en la data màxima per donar llum. Però, com molt ben assessorada i animada anava per part de diferents llevadores, que calia paciència que tot arribaria i també confiar perquè encara hi havia temps. I així va ser.
Després d’esperar molt perquè pensava que l’Hug arribaria abans de la setmana 40 perquè m’havien dit que era gran, doncs què fer “mentre s’està esperant”: nedar, caminar, cantar, ballar, ioga, usar la pilota de pilates, tranquil·litat, tot i algun moment de desesperació per la proximitat de la data límit i el temor al que no volia també ho contemplava. En fi, estar el més bé. Tot i que durant l’espera també tenia ben present que tot era possible a l’hora del part i que calia acceptar i rebre-ho amb els braços oberts. Encara que teníem tota la confiança, ho teníem clar i allí anaven totes les nostres forces. Un part tranquil, íntim, pacient, ambient favorable, llum tènue, música preparada per la nova arribada, ús de pilota, banyera, moviment lliure en tot moment com també l’ús de monitors de forma intermitent, acompanyament del pare en tot moment, confiança i confort per part de totes, ... i així va ser.

Començant amb contraccions sense dolor però contínues durant la nit del dijous, pèrdues al matí, i pel matí control rutinari del nen o nena, més la informació d’un tacte vaginal que ens deia que el coll de l’úter ja estava mig borrat. Calia esperar. I sí, ho teníem clar sent de fora de Valls, ens quedàvem pels voltants i ens llogàvem una habitació per passar la nit i fer la feina prèvia al part a l’aire lliure i en moviment.
Confiàvem en què em posaria de part ben aviat. La llevadora que ens va assistir ens havia donat molta confiança i ens havia preguntat també com desitjàvem el part. Així, que la informació ja hi era.

Durant el dia vam caminar pels voltants del poble, per la natura, per les vinyes prenent l’aire i el sol. Cada vegada les contraccions eren més freqüents i començava el dolor. Però, com molt bé havia indicat la llevadora, saps si vas de part o són pròdroms quan les contraccions es toleren o ja no. Encara podia caminar prou. Vam poder dinar, tot i que ja m’entrava poc l’aliment, algun símptoma (si tens gana es que encara estàs bé que la cosa encara ha de començar). Però, després de dinar ja no vaig poder estirar-me per fer migdiada i agafar forces, sentia que això augmentava i calia posar-me a la feina, ja que, el petit ja s’hi havia posat. Li parlava i connectàvem en què faríem molt bona feina, seriem un bon equip i tots tres ens en sortiríem perfectament.

Així la tarda va ser llarga i vaig continuar caminant, començava a sentir les contraccions cada cop més fortes. Aquestes ja em feien parar la marxa. Vaig tenir alguna pèrdua més i després d’una banyera a l’hotel cap a les 11 de la nit vaig sentir que ja volia anar a l’hospital perquè la cosa semblava anar en serio i cada cop em costava més moure’m.
Així va ser, vam anar cap a l’hospital i entrant per urgències ens va venir a buscar la llevadora que ja ens havia atès al matí i a la tarda, encantadora. De camí a la sala de parts paràvem per deixar que la forta i sentida contracció pares. Allí a la saleta que ja havíem visitat i fet monitors ens sentíem com a casa, l’entorn era tranquil, estàvem sols, la llum de sal, la música, la banyera, ... Ràpid vaig acceptar la banyera, mentre el meu company em tirava aigua tèbia quan intentava relaxar-me per emprendre forces per rebre la nova contracció. Al sortir-ne la llevadora em va tornar a fer un tacte per informar i ja havia dilatat per complet amb unes tres horetes. Llavors tocaven els coneguts “pujos”. Tenia ganes d’empènyer. Tota l’estona practicava el aquí i l’ara perquè sabia que tot dolor i situació era passatgera i volia estar el màxim de conscient i activa durant  la feina de part. Perquè també sabia que el petit, el pare i la llevadora estaven fent la seva feina i sabien quina tocava a cada moment. Doncs jo també, el propòsit ser part activa i confiar en mi i el meu cos, preparades per l’esdeveniment.

Empènyer com també havia practicat, de peu usant les lianes, de cuclilles, de costat a la camilla, de quadrúpeda, ... i de forma intermitent la llevadora em posava el monitor per escoltar els batecs, tot com tocava, en definitiva moviment lliure com volia.  La llevadora hàbil i experimentada em va oferir anar al lavabo per avançar en el procés de l’expulsiu, juntament amb el meu marit allí es on vaig fer els pujos que van col·locar al meu fill al canal de part. De retorn a la habitació, com podia, malgrat pensar algun moment que el meu company m’ajudaven i m’animaven a seguir, a confiar i a treballar perquè el petit surtis al més aviat i segur possible. El mal era molt fort, els crits, la força i tensió també però vaig centrar-me en deixar sentir i donar el màxim, malgrat que notava alguna estrebada, però el final ho justificava tot. Així, que quasi després d’una hora, va arribar el moment; usant la cadireta, la liana, el meu company sostenint-me i així la llevadora protegint el perineu es com va sortir primer el capet de l’Hug seguidament tot el cosset. Va ser el naixement que havíem desitjat. L’Hug va arribar, i malgrat els estreps i l’intens dolor ja el teníem als nostres braços. Tot perfecte amb temps i seguretat.

En fi, l’experiència del part no la canviaria, ni el lloc, ni la llevadora que en tot moment va confiar i executar la feina amb rigor i no va caldre cap mes professional.
Agrair al personal que ens va atendre i felicitar-lo de tot cor. Primer per obrir les portes, ensenyar l’espai i permetre familiaritzar-te, aquest fet va ajudar a tenir clar de venir a donar llum al Pius, a pesar de la distància respecte el nostre domicili.

Després, l’atenció, el respecte, l’interès de com desitjàvem el naixement, com la transmissió de confiança, van ser claus durant tot el procés. Tant durant l’embaràs com durant les fases del part, com en el postpart, un altra fase intensa on encara més confiança, paciència fortalesa i amor fa falta. Crec que a nivell social fa falta un reconeixement més marcat cap a les llevadores, per la feina tant crucial i imprescindible que fan alhora d’acompanyar les dones en cada procés. Gràcies de debò. També, cal un reconeixement cap a les dones en general per tot el que passem i vivim en silenci. I últim, perquè cada cop hi hagi més llocs on dur a terme naixements respectats i naturals, perquè cada cop puguem parir amb més consciència, presència i amb un entorn humà i físic desitjat.

Afegir, també que hauríem de poder optar per un part en aquestes condicions en els nostres hospitals de zona. Només reclamar l’oportunitat per a tota dona de tenir un part amb les condicions desitjades, respectades i conscients. On es senti reconfortada i acompanyada en tot moment, ja que som dones i mares preparades per fer-ho.

Moltes gràcies per haver format part del nostre ordit alhora de donar llum a l’Hug. Sempre ho portarem amb nosaltres.

Hug, Rosa Aitana, Josep.


RELAT DEL PARE

La teva arribada la vam anar preparant amb molt de temps. La teva mare li va anar donant forma amb molta antelació. Cursos, llibres, persones que l’orientaven, preparació mental, física i espiritual, molts toms i quilòmetres. Jo la vaig acompanyar arreu, i tot i que a vegades pensava que potser no calia tant ara els tornaria a fer tots. Ha estat un gran i vital aprenentatge, una meravellosa experiència culminada amb un part somiat.

Tot plegat ens va portar a Valls, a l’Hospital Pius. Venint des del Pallars semblava una mica lluny però el context en el qual se’ns proposava el naixement del nostre fill o filla lligava perfectament amb els desitjos de la mare i, en conseqüència, plenament amb els meus. L’amabilitat, la confiança i la seguretat que ens transmetien l’equip de llevadores i sobretot les seves cares més visibles van ser un dels motiu principals per anar a fer cap aquí.

La meva experiència en aquelles darreres 24 hores vindria a ser el que havia ja anat entenent que havia d’anar fent durant els mesos previs. Protegir aquells dos cors en un, alliberar-los de qualsevol espurna de preocupació, fer-los riure si calia i tranquil·litat si s’esqueia. Vam baixar a Valls el dia 29 tot pensant que a la pujada ja seríem un més. En una primera visita matinera vam conèixer l’encantadora i tranquil·la llevadora que ens acompanyaria en aquell trajecte final de viatge. Els seus consells: no tingueu pressa, tot va bé, veureu el moment, aneu, jo estaré aquí. Confiats vam anar esperant aquelles senyals tot caminant per llocs de pau en algun poblet pròxim a Valls. Vam preveure un camp base a prop també, per si anava més per llarg la cosa, a 5 minuts del Pius, en una confortable habitació d’hotel. Vam continuar preparant-nos fent un dia ben normal, caminant força fins que cap a la tarda nit la meva companya va voler anar a relaxar-se tot fent els primers banys quan ja començava a notar que les contraccions eren més intenses. Dues hores a l’hotel van ser suficients per a decidir anar ja definitivament al Pius. Eren les 23.00, el moment ja arribava. Parant sovint mentre caminava, la meva valenta va arribar a l’habitació que més d’un cop ja havíem vist i que ja ens era familiar. Ens vam situar. Llum intima, tènue i càlida, música suau, que acompanyava el moment i que contrastava amb el que ella sentia. Allí, només tres persones i la que havia de néixer, intimitat total.
Revisió de la llevadora, tot va bé. Primera feina dilatar. La Rosa Aitana s’anava poc a poc transformant, entrant en si mateixa. Com fent-se lloba, cada vegada que rebia una de les contraccions aixecava el cap com buscant la seva estimada lluna per mostrar-li el seu plany. Totes les hores fins al naixement van ser d’un esforç que no es poden explicar massa, allò semblava que seria extenuant per ella. Una de les claus de tot plegat en un part natural és no excedir-se en les hores d’esforç i els consells de la llevadora, sense saber-ho nosaltres, sempre van jugant en aquest sentit. Aquí, aleshores, i entra en joc el físic i la preparació de la mare i la Rosa Aitana està preparada i a més és molt valenta físicament, que m’ho diguin a mi... Així en 3 hores va passar dels 3 centímetres de dilatació als 10, el camí estava obert. Fins aquell moment jo el que principalment feia era donar-li aigua per hidratar-se i ajudar-la a relaxar-se a la banyera tot vigilant tots els seus moviments.
Les darrers hores van ser empènyer. Optimitzar cada vegada aquella força, aquell esforç impressionant. Canviar de posició, de lloc, escoltant i atenent els consells i ànims de la llevadora. El company? Fer cada “pujo” amb ella, al seu costat, abraçant-la, tensant-me amb ella, donant-li amor i confiança, xiuxiuejant alguna cançó, gaudint i inquietant-me tot veient-la dansar agafada a la tela... fins que després de fer una visita al bany , on va fer els pujos claus, va arribar el moment. Ella asseguda i jo també darrera seu embolicant-la amb els meus braços i mirant els dos en el mateix sentit vam veure com apareixia a les mans de la llevadora el nostre fill. Vaig tenir la sensació que hagués nascut de dins meu!!!
Tot seguit ens el va donar i vam creuar aquella primera mirada.
A partir d’aquí emocions i agraïments, descans i algun punt, alguna foto per no oblidar l’instant, petons, mirades mare i fill, i la il·lusió d’haver fet de la millor manera que ens havíem proposat el moment més important de la vida del nostre Hug, i d’haver-ho fet en el millor lloc possible.

Res, que em sento un privilegiat per haver pogut triar, amb la meva companya, la manera de néixer del nostre fill. Amb les nostres famílies a prop però no al damunt, en un lloc on et deixen triar, t’acompanyen i si no cal no intervenen. Reivindicar des d’aquestes línies lo natural que a vegades en aquesta societat del progrés sembla lo estrany. Situar i donar a la dona el que és mereix, el poder de la confiança en ella i el seu cos, en la manera de parir, de la mà de la ciència si cal com a companya de viatge però mai com qui la reemplaça o anul·la.

I Finalment, moltes gràcies de tot cor a totes les llevadores, professionals i persones amb les quals ens vam trobar al Pius, sempre tindrem unes agraïdes paraules i un dolç record per a vosaltres.


Hug, Rosa Aitana i Josep

divendres, 23 d’octubre de 2015

NAIXEMENT DEL MARTÍ AL PIUS DE VALLS



Després d'un embaràs tranquil i calorós, en què sempre vaig tenir clar que el més important érem el nen i jo i durant el qual mai vaig tenir por del moment de parir, va arribar el dia assenyalat. Semblava que havia de ser un dia normal: em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig sortir a caminar amb el gos. Durant el matí vaig notar petites pèrdues, com si se m’escapés el pipí, però estava tranquil·la perquè pensava que el trencament de bossa havia de ser molt més bèstia i perquè encara em faltaven 10 dies. Tot i així, quan vaig veure al calendari que aquell dia la lluna canviava a plena, vaig començar a sospitar que el Martí estava a punt d'arribar.  Al migdia vaig contactar amb la llevadora, que em va dir que podia ser un trencament parcial de bossa i que s'havia de comprovar: si anàvem a l'hospital de vora de casa i ho era, se'm quedarien, i això no era el que volíem. Teníem clar que, si es podia, volíem un part respectat, tal com havíem explicat al pla de part, i sabíem que a Valls respectarien les nostres decisions. Així doncs, després de parlar-ho amb la meva parella vam decidir anar cap a Valls. Sortíem de vora Lleida que ja era la tarda i arribàvem a Valls a les 7 del vespre. Durant el camí vaig sentir algunes contraccions, però eren tan fluixes que gairebé ni les notava. Tots dos anàvem molt animats i recordo que comentàvem que si el nen naixia aquell dia ho faria el mateix dia que el seu pare: el 31 de juliol.

Un cop a Valls, tot va anar molt ràpid i quasi no vam tenir temps de pensar. Només entrar a la maternitat ens vam sentir acollits: s'hi respirava tanta calma i harmonia... Recordo sobretot el silenci. Jo estava molt relaxada perquè per res del món m'imaginava que en menys de dues hores tindria el Martí als meus braços. La Sílvia va comprovar que efectivament havia trencat bossa, que estava dilatada de 4 cm i que ja tenia contraccions, per tant, ja no vam marxar. De sobte, vaig ser conscient que aquella nit pariria i que seria com i on nosaltres havíem decidit: al Pius. Quan tots dos vam haver assumit la nova situació, tot va anar a la velocitat de la llum. De cop i volta vaig començar a tenir unes contraccions molt fortes, doloroses i seguides, que em van agafar com per sorpresa, i la millor manera que vaig trobar per passar-les era agafada a la barra del llit i cridant, cridant molt fort, perquè això m'ajudava a fer marxar lleugerament el dolor que sentia. Vaig intentar altres maneres: la pilota, la paret, moviment de malucs, massatges... Però per a mi la millor era dreta, fent força amb les mans contra la barra de ferro i amb els peus contra el terra, i els xiscles, gairebé incontrolables, que anaven d'acord amb la pujada i la baixada del dolor. També buscava el meu company, per agafar-lo i descarregar-li força.

Vam decidir d'utilitzar la banyera per passar millor el dolor, però ja no hi vam ser a temps. Just abans de posar-m'hi em van mirar i estava de 10 cm: tocava empènyer!! En la mateix posició que havia passat les contraccions i amb la meva parella a la vora, vaig començar a fer força seguint les instruccions de la llevadora. El moment àlgid va ser quan em va dir que posés la mà allà on sentia un pes i vaig notar el cap del Martí. Això em va donar unes forces enormes per continuar empenyent, i al cap de poc temps, a les 21.47 h, ja el tenia als meus braços. Vaig cridar-lo pel seu nom i tant al pare com a mi ens queien les llàgrimes: era preciós. Vam estar un parell d'hores ben bones pell a pell i ja se'm va enganxar al pit. Jo estava cansada però feliç i contenta i sense un tall ni un punt, res.
El fet de parir amb el meu company, descalça, amb els peus tocant el terra i mig nua és una sensació molt salvatge i animal: la felicitat en estat pur. I mentre escric aquest relat encara m'emociono, ja que va ser un instant etern que sempre guardarem amb nosaltres, un moment meravellós!
El que més valorem d'haver tingut un part respectat i no intervingut és la llibertat de moviments, la intimitat que tens com a parella i la naturalitat de tot el procés. És una experiència que recomano a totes les futures mares perquè néixer d'aquesta manera és un dels dos millors regals que podem fer als nostres fills (l'altre és la lactància materna). A més, totes tenim la força i estem preparades per fer-ho, simplement hem de confiar que nosaltres, com la majoria de les nostres avantpassades, també en serem capaces.
Finalment, volem agrair a l'equip de llevadores i infermeres del Pius la seva tendresa i dedicació a l'hora de tractar amb la gent.
Gràcies, gràcies, gràcies!

Com a pare voldria afegir que mai no vaig tenir clar si suportaria tot el procés del part, però va anar tan ràpid que no vaig tenir temps de pensar-m'ho. Ara no me'n penedeixo pas, al contrari, si no ho hagués fet crec que me n’hagués penedit tota la vida.

M & J & M


dilluns, 24 d’agost de 2015

NAIXEMENT DE LA MERLÈS

Sempre havia tingut clar que el dia que em quedés embarassada voldria tenir un part el més natural i respectat possible. Quan aquest moment va arribar vaig descobrir el blog Néixer al Pius i em vaig posar en contacte amb l’àrea de llevadores. La llevadora va ser molt amable i ens va mostrar les instal·lacions, ens va explicar tot el que necessitàvem i va respondre totes les nostres preguntes, així que decididament el nostre futur fill o filla naixeria a Valls.

La matinada del 6 de juny vaig començar a notar les primeres contraccions. Havia arribat el gran moment! No estava gens nerviosa, faig ioga des de fa anys i havia estat practicant postures i respiracions al llarg de l’embaràs. El dolor no m’espantava gens, només m’amoïnava una mica no saber si aquell dia em trobaria prou bé com per poder afrontar-lo. Les primeres contraccions eren suaus i espaiades, fàcils de sobrepassar. Durant el dia van anar augmentant en intensitat i quan ja eren tan llargues i seguides com marquen els manuals vam dirigir-nos sense presses al Pius.

Com que el bebè no estava encaixat del tot i encara no arribava als 5 centímetres de dilatació vaig començar fent treball vertical amb l’ajuda de la pilota. Les contraccions cada cop eren més fortes i les pressions que em feia el meu company al sacre per tal de reduïr el dolor ja no funcionaven.Després el cos em va demanar posar-me dreta, recolzada a la paret. En aquells moments no pensava ni amb les postures ni amb les respiracions que tant havia practicat. El cap i la ment van desaparèixer per tal que el cos pogués treballar tal com ho necessitava. En tot moment la llevadora ens va deixar fer al nostre aire i només anava entrant de tant en tant a l’habitació per controlar que tot anés bé.

El dolor de les contraccions em feia cridar força i la llevadora em va preparar la banyera amb aigua calenta per tal de continuar el treball de part allà. Dins la banyera deuria avançar feina força ràpid perquè és on vaig tenir les contraccions més bèsties. Sí, les contraccions fan un mal de mil dimonis i arriba un moment que són tan seguides que no pots ni descansar entre una i altra. Fins i tot arribes a pensar que no seràs capaç de suportar tan dolor i que hauràs de demanar l’epidural...

Dins la banyera picava de mans, remugava, cridava sons grutural i m’aferrava als braços del Lluís tot exigint-li que no parés de tirar-me aigua per sobre l’esquena. Realment si m’haguessin dit que faria una treball de part tant primitiu i cavernícola com aquell no m’ho hagués cregut. Però en els moments de dolor tan intens el millor és deixar-se anar, no reprimir res i confiar en que el teu cos superi com pugui el repte.

En poc més d’una hora ja havia dilatat del tot i ja li podia tocar el caparró al meu bebè! Vaig sortir de la banyera i em vaig penjar de la liana. Les contraccions van canviar de patró i en certa manera eren més suportables. A cada contracció empenyia avall com podia, però em faltava convenciment. De la liana vaig passar a la cadira de parts. No acabava de trobar la posició adequada però tampoc va fer falta que em preocupés gaire per això: el batec fetal del bebè disminuïa i calia monitoritzar-me permanentment. La llevadora em va haver de trencar la bossa de les aigües per tal reduir el temps del part. No hi feia res, tot era en benefici del meu bebè.

Una ginecòloga ja treia el cap per la porta per si calia accelerar la cosa però la llevadora en tot moment va mantenir la calma i va confiar en que podria parir el meu bebè jo sola. A través dels monitors podia sentir perfectament com baixava la seva freqüència cardíaca i això va fer que traiés forces d’on no en tenia. Vaig tancar els ulls per concentrar-me en mi i el meu bebè i vaig empènyer amb totes les meves forces i tot el meu cor. Va ser com si una bomba, literalment, esclatés a les meves parts baixes. Quin mal!! Però la recompensa era allà, el cap ja havia sortit i amb una empenteta més ja vaig tenir el meu bebè a sobre. Així, amb la cosa més bonica del món sobre teu, t’oblides de la cremor de la vulva i de tot plegat, però el part no s’acaba aquí... Primer toca treure la placenta i després cosir el perinné.

Sabia que donar a llum de manera natural i sense calmants seria dolorós però, si he de ser sincera, no m’esperava que ho fos tant. La realitat és aquesta, que el dolor va superar les meves expectatives. Però en un part no tot és dolor, és un cúmul de sensacions molt intenses i a vegades fins i tot contraposades. Així que sí, val la pena. Val la pena passar per totes les etapes del part i patir com mai ho has fet. Val la pena portar al món al teu fill de la manera més natural i innocua possible. Val la pena viure intensament un moment tant meravellós i màgic de la teva vida. És una experiència vital, transformadora, i viure-la plenament i amb consciència et porta a un altre nivell i et fa donar compte de moltes coses. Parir al Pius ha estat una de les millors decisions que he pres mai. Gràcies per tot a tots els professionals que van acompanyar el part i els dies al hospital.

El pare diu: Poca cosa pot dir el protagonista secundari d’aquesta història, que es va esforçar en fer-ho tot tant bé com va sapiguer. Simplement mostrar el meu agraïment etern a la llevadora que ens va atendre, per ser tan bona llevadora i millor persona. Moltes gràcies per ajudar-nos a portar al món aquesta coseta que tan estimo. Moltes gràcies també a les amables infermeres del Pius, ens van ajudar i donar bons consells.

 Un petó per a tothom de part de la Mònica, el Lluís i la petita Merlès.



dissabte, 4 de juliol de 2015

BARBARA HARPER DE WATERBIRTH INTERNATIONAL AL PIUS

Barbara Harper, fundadora del Waterbirth International va visitar el dia 2 de juliol les sales de part del Pius de Valls, acompanyada per Zeresh Altork, doula i traductora de Barbara. Va felicitar als professionals implicats, obstetres, pediatres, llevadores i personal d´infermeria i auxiliars, juntament amb el recolzament de Direcció, per oferir una atenció al part i naixement fisiològica i respectuosa amb les necessitats de la mare, el pare i el nadó. També li va agradar molt la decoració relaxant de les sales i els seus recursos de lianes, banyera, posters de possicions de part, pilotes, cadireta de part, espelmes, música..... 




Va estar un plaer organitzar la xerrada posterior oberta al públic amb el grup Alletar i Criar de Valls, felicitem a les seves asesores per la seva gran tasca de suport a les famílies .







Tot un luxe escoltar tot el que Barbara ens va explicar sobre part, naixement, alletament........parts a l´aigua.

Paraules sàvies com "if you want to move the baby, first move the mother".

Enllacem a la Revista Mum´s i us proposem la lectura de l´entrevista que li van fer al maig.

 Moltes gràcies Laura Aresté, creadora de Mum´s, revista gratuita de maternitat i criança.


http://mums.cat/entrevista-con-barbara-harper/


Us recordem que el primer dilluns de cada mes a les 18.30 fem Jornada Portes Obertes, punt de trobada la recepció del Pius.

Així doncs, serà aquest proper dilluns 6 de juliol. Porteu un ventall i un petit coixinet.

Us esperem.

divendres, 26 de juny de 2015

CONFERÈNCIA OBERTA AL PÚBLIC DE BARBARA HARPER

Pius Hospital de Valls i l´Associació "Alletar i Criar" tenen el plaer de convidar-vos 
   a la conferència oberta al públic i als professionals:

 "La importància del part fisiològic i l´alletament matern per la mare i el nadó"

 impartida per Barbara Harper, llevadora nord americana i formadora perinatal amb gran prestigi internacional, amb traduccció de Zeresh Altork, psicòloga social, doula i educadora.

US ESPEREM!